“Te veo en el lago”, la segona novel·la de Carley Fortune, publicada per Ediciones B, segueix la mateixa fórmula que el seu debut, "Todos nuestros veranos". Aquesta nova obra presenta una trama en què dos protagonistes, Will i Fern, es retroben una dècada després d’haver compartit un estiu intens i significatiu. La narració es divideix entre el passat i el present, combinant flashbacks que expliquen com es van conèixer i moments actuals que detallen el seu retrobament. L’obra explora temes com la pèrdua, l’amor, les segones oportunitats i la importància de la família, tot i que amb un enfocament que deixa molt a desitjar pel que fa a la maduresa emocional dels personatges i la profunditat de la trama.
A simple vista, la sinopsi pot semblar atractiva per als amants del gènere romàntic, però aviat es fa evident que Fortune ha reutilitzat la mateixa estructura narrativa que va fer servir a la seva primera novel·la. La semblança és tan evident que sembla haver creat una plantilla predefinida, canviant només els noms dels personatges i adaptant lleugerament la trama. Aquesta manca d’originalitat genera una sensació de déjà-vu que desmotiva el lector més exigent.
Personatges immadurs i poc creïbles
Will i Fern són adults que superen els 30 anys, però les seves accions i pensaments reflecteixen una mentalitat infantil i desconnectada de la realitat. Els problemes que arrosseguen, revelats al llarg de la història com si fossin secrets impactants, acaben sent ridículs i fins i tot còmics. Lluny de justificar el seu comportament o les seves decisions, aquestes revelacions semblen més aviat excuses mal plantejades que no aporten cap profunditat als personatges. Això, sumat a la manca de coherència en les seves actituds, converteix els protagonistes en figures planes i poc creïbles que no aconsegueixen connectar amb el lector.
Aquestes mancances no només s’atribueixen als personatges, sinó també a l’autora. Malgrat tenir 40 anys, Carley Fortune escriu situacions que destil·len una puerilitat que resulta frustrant. Les relacions es desenvolupen amb una dosi excessiva de sentimentalitat i una manca de realisme que resta força al potencial emocional de la història. A més, l’esnobisme que impregna algunes escenes genera una distància amb el lector, que podria haver trobat més atractiva una narració més honesta i madura.
Un estil que allarga l’innecessari
Un altre dels punts febles de "Te veo en el lago" és la seva narrativa dilatada. La novel·la es podria llegir perfectament només amb un paràgraf de cada pàgina, ja que molts dels diàlegs són ensucrats i les descripcions, redundants. L’autora sembla incapaç de sintetitzar, i això fa que el ritme es torni pesat, amb nombrosos moments que no aporten res substancial a la trama. Aquest estil pot funcionar en històries més pausades o introspectives, però aquí només aconsegueix desinflar qualsevol tensió narrativa.
La traducció, un altre punt a millorar
Per acabar d’arrodonir la decepció, la traducció al castellà de "Te veo en el lago" és francament deficient. S’hi poden trobar faltes d’ortografia, errors de picatge i traduccions equivocades que dificulten la lectura. Aquests problemes no només reflecteixen una manca de cura en l’edició, sinó que també afecten la percepció general del llibre, empitjorant encara més l’experiència del lector.
Conclusió: una oportunitat desaprofitada
“Te veo en el lago” tenia potencial per ser una novel·la romàntica emotiva i entranyable, però cau en els mateixos errors que la seva predecessora. La falta d’originalitat, uns personatges poc treballats i una narrativa exageradament lenta fan que l’obra no aconsegueixi brillar. Malgrat que el seu plantejament inicial podria haver captivat certs lectors, el resultat final és més aviat frustrant. Només recomanable per aquells que vulguin una lectura lleugera i sense exigències.
