Joël Dicker, conegut per l’èxit aclaparador de La veritat sobre el cas Harry Quebert, torna amb Un animal salvatge, una novel·la publicada en català per La Campana que manté l’estil narratiu característic de l’autor: una intriga plena de girs inesperats, personatges misteriosos i secrets enterrats. Tanmateix, aquesta vegada, el resultat no aconsegueix captivar com en les seves obres anteriors.
L’argument d'Un animal salvatge es presenta amb una estructura desorganitzada, plena de salts temporals que pretenen mantenir el lector a la vora de la cadira. Dicker juga amb el temps, construint una trama que, inicialment, aconsegueix generar un ritme frenètic que sembla prometedor. Així i tot, a mesura que avança la història, aquest recurs es gira en contra seva. Els salts en el temps, que en un principi poden semblar un mecanisme per augmentar la tensió, acaben per despistar el lector, dificultant la comprensió dels esdeveniments i fent que la trama es converteixi en una lectura pesada i caòtica.
El ritme que al principi pot semblar trepidant es dilueix ràpidament, donant pas a una història que es fa cada cop més feixuga i repetitiva. El lector es veu atrapat en una espiral de salts temporals i canvis de perspectiva que no afavoreixen la claredat narrativa, sinó que en lloc d’aportar dinamisme, acaben generant confusió. Allò que podria haver estat un pols narratiu captivador es converteix en un obstacle que impedeix submergir-se plenament en la història.
Pel que fa als personatges, Dicker no aconsegueix crear figures amb les quals el lector pugui establir una connexió emocional. Els protagonistes d’aquesta novel·la es presenten com a individus amargats, menyspreables, atrapats en les seves pròpies frustracions i obsessions. Aquesta manca de personatges empàtics fa que sigui difícil sentir cap mena d’afecte o comprensió cap a ells. Lluny de ser herois o antiherois fascinants, són simplement figures poc atractives que arrosseguen el lector per una història que perd interès a mesura que avança.
Un altre punt a destacar és l’ús constant de l’engany com a motor narratiu. Dicker sembla confiar excessivament en la capacitat de sorprendre el lector, creant un trencaclosques que es va resolent amb cada capítol, però de manera poc satisfactòria. La història avança a base de girs inversemblants, i les peces de la trama es van encaixant d’una manera que resulta forçada i poc creïble. La sensació és que l’autor manipula els esdeveniments de forma artificial, perdent el fil conductor d’una història que es torna, a estones, massa rocambolesca.
L’intent de crear una novel·la ambiciosa, plena de misteri i intriga, acaba sent un experiment fallit. Un animal salvatge intenta ser una versió europea d’una trama a l’estil Oceans Eleven, però no aconsegueix mantenir-se a l’altura de les expectatives. Els seus personatges manquen de profunditat, la trama és difícil de seguir i els girs constants esdevenen més frustrants que emocionants. El lector, que al principi pot sentir-se atret pel ritme vertiginós, acaba esgotat per una història que no acaba de quallar.
En definitiva, Un animal salvatge és una novel·la que, malgrat les seves pretensions de grandesa, cau en una execució desorganitzada i decebedora, oferint una lectura que es fa pesada i poc gratificant. Dicker, tot i ser un autor amb talent reconegut, en aquesta ocasió no aconsegueix trobar l’equilibri entre l’estil frenètic i una narració coherent.
