Marc Estarriola.- La segona entrega de la saga "Maddaddam" de Margaret Atwood aprofundeix en el seu particular món distòpic on dona protagonisme als personatges femenins i se centra en la religió i la importància de la flora. "El año del diluvio" a diferència de la primera entrega ("Oryx y Crake") no aprofundeix en com s'ha arribat a l'extermini de pràcticament tota la raça humana sinó en com un grup religiós (o secta) anomenat els Jardiners s'han preparat per fer front a aquesta catàstrofe.
Adams i Evas promulguen els bens de la Terra a través de santorals i la flora que dona vida al planeta. Atwood utilitza la narració per a llençar un missatge on deixa palès que hi ha quelcom més perillós que un meteorit, una època glacial, erupcions volcàniques o tsunamis i que no és altre que l'ésser humà. La destrucció de la vida tal i com la coneixem pot arribar a la seva fi pels capricis i ambicions de l'home. El missatge de la novel·la és clar i permet reflexionar sobre com d'horribles poden a ser els individus.
Pel que fa a la història existeixen diferències notables respecte la primera entrega de la trilogia; el ritme és més pausat, és molt més descriptiu, el nombre de personatges és multiplica i l'acció es redueix a la meitat. Si bé és cert que cap al final la confluència de personatges li atorga més ritme, l'acció no acaba d'arrencar. No és fins als passatges finals que es posa interessant però acabes amb un regust a 'coitus interruptus' bastant desagradable.
Un cop arribat aquí sembla impensable no plantejar-se la lectura de la tercera entrega. Tanmateix, potser és el que l'autora buscava amb "El año del diluvio".
Puntuació: 3 sobre 5
