''Cap cançó de les que he escrit em representa en la meva totalitat''

Pavvla Compositora i actriu

Marc Estarriola/Barcelona.- Tot esperant la Pavvla em trobo a l'entrada del Gran Teatre del Liceu que molt amablement ens ha cedit un espai per a fer l'entrevista. Cinc minuts després de l'hora acordada arriba amb un gran somriure que contrasta amb la profunditat i melangia de les seves composicions. Després de les presentacions ens endinsem al Liceu on la Mireia, encarregada de Mecenatge, ens acompanya a través de passadissos, escales i ascensors fins a una sala situada al segon amfiteatre, superant sales majestuoses i cantants d'òpera en ple assaig. Un cop arribats a la sala entrem mitjançant la tarja de seguretat de la Mireia, que ens deixa sols dins d'una habitació amb un sofà i una taula de vidre coronada per una làmpada de disseny que emula un arbre dels desitjos. Ens assentem, poso la gravadora i em disposo a començar, revisant les notes.

T’ha passat mai que et prepares alguna cosa i a l’hora de la veritat dius “això és una merda”?

(Riu). Sí, sí, m’ha passat moltes vegades.

Ara m’adono que m’ha passat a mi preparant aquesta entrevista (estripo les notes) . Fent una cançó suposo que també t’hi trobes. Quin procés segueixes a l’hora de composar un tema?

El 99% de les vegades és perquè he escrit alguna cosa per ordenar els meus pensaments i d’allà, fent una mica com si fos poesia, em queda alguna cosa on hi poso melodia i en faig les cançons.

De vegades escrius, composes i fins que no passa un temps no t’adones del que significa.

Sí, moltes vegades surt així o d’altres alhora, pensant que vull escriure una cançó nova i surt la lletra i la música a la vegada. Molts cops fins al cap d’un temps no m’adono de què parlava.

Ets alegre, ets vital, però potser és degut a que buides la tristesa i la melangia en les cançons?

Sí, sí, és fort perquè la gent que em coneix m’ho diu que no semblo jo la que canto. Tinc aquestes dues parts i em costa molt sortir de la nostàlgia a l’hora d’escriure. Ho intento i m’agradaria tocar coses més divertides però sempre hi ha alguna pinzellada de ‘emo’. És la meva marca.

Jo t’escolto quan estic deprimit

(Riu) Bieeen!!

No sé si aquesta intensitat és perquè realment has viscut coses que t’han portat fins a quest punt o hi has afegit de la teva part per enfonsar-te encara més i poder-ho escriure?

Emmm… no ho sé. Sempre he viscut les coses de manera molt intensa tot i que la gent que em coneix no ho nota, però la processó va per dins. Sí que és veritat que a l’hora d’escriure per protegir-me i no posar el nom de la persona, m’ho invento una mica. Faig el que en dic “Frankensteins”. Ajunto una idea per una cançó i una segona idea que encaixen bé les dues. No tracten sobre una cosa en concret sinó de dues situacions que llegides en total sembla un altre cosa. Així no és tot tant íntim.

Tocaràs a l’Strenes de Girona el 13 d’abril a l’Auditori de la Mercè. T’agraden els escenaris més íntims o festivals com el que vas participar a Texas?

Per la música que faig encaixa millor una església com la Mercè. Aquest disc és més ballable però no és Dua Lipa ni Lady Gaga, però si que m’ho passo molt bé als festivals.

Quan dius que és més ballable és perquè estàs menys temps amb la guitarra i et veus obligada…

També, sí, a ballar! Però no sé fins a quin punt és aquest un disc de festival de deu de la nit i anem a partir-ho, però que sí encaixa més en un festival a les sis o set de la tarda. Llocs així especials (Auditori de la Mercè) són molt guais de tocar.

El primer disc (Creatures) era més experimental i ara us heu posat a fer un segon disc de forma més “acadèmica”. Com és que has intentat sortir de la teva zona de confort i deixar la guitarra?

Realment és el que em venia de gust. Vaig acabar una mica amb la sensació d’etapa acabada i tenia ganes de fer altres coses. Les cançons del primer disc com “Guns” i “Planet” que no anava amb la guitarra el públic estava molt més entregat i els tres com a grup ens ho passàvem millor. A l’hora de crear coses noves inconscientment ja hem anat tirant cap allà. També a l’hora d’escriure i fer les demos em va venir molt de gust agafar el teclat, més que la guitarra, tot i que ara l’estic recuperant de nou.

El procès de la composició és terapèutic. Però quan ets a casa i estàs “down” interpretes cançons teves, composes o escoltes temes d’altres?

Composo i escolto cançons d’altres. Millor dit, escolto d’altres i composo.

Què escoltes?

De tot una mica. Des d’artistes que escolto de petita com Norah Jones, fins la Billie Eilish, els Arctic Monkeys, Tame Impala que han tret tema nou… és una barreja de tot. Estic viciadíssima a C Tangana, si ara se’m presenta aquí ploro, és aquest nivell de fan ara mateix.

Abans parlàvem de com escrius sense ser ben bé conscient del que vol dir fins que passa un temps. Aquí tinc;

I'm that cigarette you had
The first time that we met
Burnt to ashes by your breath
I'm burnt to ashes by your breath

Estàs cremada de l’amor?

Bé, jo ho veia diferent. És una comparació entre la calada i el cigarret de la meva ex parella dient que ”em tens igual de calada que el primer cigarro que et vaig veure fumar, que el vas fumar en dos minuts i a mi em vas calar igual”. Però és guai això perquè ho veig molt clar el que significa i després algú altre arriba i m’ho canvia.

Ara sense interpretar res per la meva part;

I'll go out somewhere dark and shitty
I'll make myself look pretty
At least that's something I do right

Broken words break hearts
Is this lipstick pretty?
All it does is lie tonight
All it does is lie tonight

Això és de “Dance Alone” i és un Frankestein dels meus ficat per aquí. Els “ponts” sovint son coses que poso per allargar les cançons i que trobo regirant la llibreta. En aquest cas està fora de context.

Dius “At least that’s something I do right” (almenys això ho faig bé)

Sí (riu). Això venia d’un poema bastant xungo i em va fer gràcia posar-lo aquí. És el que et deia, intento fer coses positives i en un tema divertit i maco sempre l’he de cagar ficant coses negatives. Però dins el context de “Something New” vindria a voler dir que "m'és igual"; busco coses noves, sentir que em trenquin el cor, que no me’l trenquin, que sigui feliç, que salti, que plori. Aquesta lletra aquí la interpreto com que vaig a mentir i l’únic que sé fer ara mateix és posar-me guapa i sortir de festa.

Sí?

No, i ara, la majoria de coses no em representen al 100%. Cap cançó de les que he escrit em representa en la meva totalitat. Són petites parts.

Entra aquí en joc l’actriu que portes dins?

Potser sí (riu).

Què hagués set de tu de sense participar en La Riera de TV3 quan tenies 12 anys?

Crec que hauria seguit amb el teatre i hauria intentat entrar a l’Institut del Teatre. Ja ho anava a fer però em van agafar per fer “La importància de ser Frank” i vaig dir que potser més tard ho faria.

L’ansietat què tal la portes?

(Riu) Bé, bé! Molt portable! Ho tinc de tota la vida i afortunadament m’ho reconec. És la part bona d’haver-ho patit de petita que a l'arribar a l’etapa adulta t'ho coneixes.

Pels que pateixen el seu primer gran atac de pànic i no hi estan acostumats els hi pots donar algun consell?

M’ajuda pensar que és temporal. És una sensació que encara que no ho sembli marxarà. Acceptar-ho i respirar, malgrat em feia molta ràbia quan em deien que respirés (riu).

Quan et sents més vulnerable, d’actriu o cantant?

Cantant.

Perquè ets més tu?

Sí.

A Celrà vas plorar.

Sí! Hi eres?

Sí.

Oh no! (riu) Vaig plorar molt perquè era el penúltim concert de la gira, bé, de fet era l’últim perquè el final a l’Apolo no era fins al cap d’un mes i mig. Amb el de Celrà deixàvem de veure’ns cada setmana. Al cotxe, de camí allà ho vam estar parlant amb nostàlgia recordant els dos darrers anys. Vam fer el concert, tot bé i al acabar i sortir abans de saludar i fer els bisos ens vam mirar, no sé qui va dir “ei, gràcies” i em vaig posar plorar. Vaig sortir plorant i cantar plorant.

Pels que hi érem fou molt bonic.

Que guai. Vaig vendre molts discos aquell dia (riu). La Meri (la mànager) m’ho va dir, “has de plorar cada dia”.

Aquesta entrevista està resultant massa acadèmica… mar o muntanya?

Buah… emmm… Jo diria muntanya, però he crescut amb el mar. La meva família és de Vilanova i la Geltrú així que cada estiu anava al mar i sento que estic traint a algú, però em crida molt la muntanya.

Et vols quedar a viure aquí?

Un temps sí. Però no sé si tota la vida. Ara per ara em toca viure aquí.

Tens una música que aquí no es consumeix massa. Has vist si a Spotify t’escolten més de fora?

Sí, sí, és fort. Espanya no és el primer país ni de lluny. Crec que abans hi ha països asiàtics.

Allà ja no et tira tant?

Bé, no hi he anat mai, potser un cop allà m’hi quedo. Anglaterra, Europa i Estats Units és on més sono. Però això és perquè a Spotify Espanya no hem entrat mai a cap llista important. Potser només els 50 virals que entres automàticament, però en canvi Spotify UK sempre m’agafen alguna cançó i posen en una llista. Em fan més cas.

Dels concerts internacionals que tens programats quin és el que et fa més il·lusió ara mateix. Islàndia?

Sí, Islàndia, pel festival i perquè és un d’aquells països que sempre he volgut anar. No sé si intentaré quedar-me uns dies abans o després per aprofitar-ho. Però sí.

Divendres nit; sofà manta i Netflix o sortir?

Sofà manta i Netflix. De tan en tant ve de gust sortir però soc bastant iaia per l’edat que tinc.

Què fas aquesta nit?

Tinc la darrera funció de la Importància de ser Frank a Torelló.

El darrer que has fet a nivell teatral?

La Importància de ser Frank al Teatre Nacional i després al Poliorama. I després hem fet tres mesos de gira que acabem avui.

També feies el Xi..Xani…Xoni...

El Chinabum! Sí! Quina ilu. És una producció molt petita que està començant. Unes amigues meves tenen una companyia de teatre i el primer espectacle que han creat és el Chinabum. Vaig fer d’ajudant de producció al principi i després vaig fer una mica de música.

Si poguessis també faries el mapa de llums.

Sísí. Qualsevol cosa damunt un escenari.

Dramatúrgia?

També m’encantaria. Ara estic aquí i no ho puc fer tot. Dramatúrgia potser necessito haver viscut una mica més, tot i que la meva amiga és dramaturga té 21 anys i ho fa molt bé.

Què tens en preparació?

De moment res més, però anirem fent cançonetes amb el grup.

Gràcies Paula.

En acabar sortim de la sala per colar-nos en el segon amfiteatre del Liceu mentre es preparen per a fer un assaig. Aprofito per a prendre un parell de fotografies i així il·lustrar l'entrevista. Entre foto i foto bromejo que algun dia cantarà al Liceu i ella respon amb un "tant de bo".

Temps al temps.