AMIC/Redacció.- La Bea Tornos i Cosialls va començar estudiant magisteri, i va ser exercint aquesta professió que es va adonar que li faltaven eines per recolzar als infants, pel qual va decidir cursar el grau de psicopedagogia a la Universitat de Lleida (UdL). Actualment, treballa a l'Equip Espai, on la visitem, però ens explica que la seva gran carrera de 30 anys és en una escola de Lleida, dins el departament d'orientació.
La Bea defineix la psicopedagogia com una manera d'apropar-se a les persones, ajudant-les i acompanyant-les des del punt de vista psicològic i pedagògic. Dues ciències, a les quals barrejaria la neurociència per millorar la nostra vida d'una manera més integral.
1. Quins són els trastorns més comuns durant la infància?
Actualment, són molts els trastorns derivats d'una comunicació diferent, d'una dificultat de vincle. Els més comuns? N'hi ha de tots, depenen de les edats, el que sí que és cert és que tots s'han agreujat amb la pandèmia. La covid-19 ens va fer conviure 24 hores i durant molt de temps amb la família, moment en què va aflorar quin tipus de comunicació hi havia, i ens vam adonar que segurament ens comunicàvem molt més amb els de fora que amb els de dins. Per tant, parlem de diversos problemes psicològics, en el cas dels infants s'urgeixen normalment problemes de vincle, manca de comunicació, problemes de conducta o temes més complicats com el dels abusos, tots ells cada vegada més greus si no hi ha un bon tractament.
A partir d'educació primària, les dificultats són molt més emocionals, sobretot quan es va veient la diferència entre el que un alumne podria ser dins la família, i el que ell sent que no és, aquell despertar de dificultats que en diem. I en el cas de l'adolescència, tenim molts temes de trastorns de la conducta alimentària (TCA), autolesions, intents de suïcidi...
2. Creus que en el cas dels adolescents, tot això s’agreuja a través de les xarxes socials?
Molt, sobretot quan parlem dels TCA. Cada vegada més, es demostra que tenen molt a veure amb el coneixement d'un mateix i també de l'autoestima.
Les xarxes socials són una competitivitat constant amb els altres i sense cap mena de norma, de tal manera que, quan aquesta comparativa sempre et deixa en retrocés, comences a sentir que la teva imatge no és suficient perquè no té a veure amb la imatge general del grup, per tant, podem dir, per una banda, que hi ha molt poder del pes d'iguals, perquè si ens fixem la moda és per tothom igual, i aquell que surt de la moda es veu com una persona molt diferent.
Parlem d'una diferència que s'ha de saber portar, estant molt segur d'un mateix, i, en canvi, en l'època de l'adolescència el que precisament més es necessita, és formar part d'un grup d'iguals. Per altra banda, també té molt a veure la manera en com s'arriba a les xarxes socials i el poc seguiment que hi ha moltes vegades per part de les famílies. Generalment, a l'edat que comencem a utilitzar el mòbil no tenim la suficient maduresa per saber dur tot el que hi ha dins, i d'entendre que a les xarxes queda molt bé tenir una imatge en concret, però que aquesta no sempre correspon a la real, fet que genera molt patiment.
3. Existeix un marc genèric, quant a eines, per ajudar als adolescents a gestionar totes les emocions vingudes a través de les xarxes socials?
La gestió de les emocions ha de començar des del moment 0, crec que és molt important aquest desenvolupament des que naixem. Si sabem posar nom a les emocions, entendre que l’error és una font d’aprenentatge, que la diferència entranya un valor, si sabem que la moda és una cosa, però com em sento jo és una altra, si reconeixem com és el nostre cos i l’acceptem... són coses que ens ajuden molt.
Per una banda, hi ha l’educació de la família, per l’altra l’educació des de dins les escoles i instituts, i per últim, també tenim entre tots una responsabilitat social, i aquesta s’hauria d’utilitzar en aquest cas perquè no només surtin les imatges d’aquelles persones ja considerades dins l’estàndard, sinó per incloure-hi tota la diversitat que tenim dins la societat.
4. Ha d’haver-hi una edat mínima per entrar dins les xarxes socials com a usuaris?
Penso que les famílies haurien de ser prou autònomes. Establir una edat per tothom és impossible. Una solució podria ser compartir amb els pares aquesta utilització al principi. Oi que aprenem a anar amb bicicleta amb algú més gran al costat? Amb les xarxes hauria de ser igual, a través de la revisió adulta. Per exemple, podríem iniciar-nos amb un grup de WhatsApp familiar on començar a compartir coses de la xarxa junts, a veure com escrivim això, quines fotos compartim... jugant. En tot ens han d'educar, en les xarxes socials també.
5. En el cas dels infants, quines eines es poden fer servir i donar als nens i nenes amb condicions psicològiques especials?
La primera i més important, jo crec que és el reconeixement i acompanyament d'aquestes situacions. Moltes vegades apareixen factors que limiten a les persones i en lloc de buscar una solució, el que fem és victimitzar-les.
Per mi la gran solució demana construir equips multidisciplinaris, tal com veiem cada vegada més als centres de salut, amb equips on no només hi ha metges o infermers, sinó que també inclouen assistents socials i psicòlegs, per treballar en una xarxa pública que ens ajudi a tots i on la família pugui recórrer. Actualment, aquí a Lleida la xarxa que cuida la salut està molt estressada, hauríem de dotar-la de més recursos, perquè en la mesura que nosaltres podem acompanyar aquestes dificultats psicològiques, no es converteixin en una malaltia a la llarga.
6. I des de les escoles, quins són els recursos que s’acostumen a destinar per fer front a aquestes situacions?
Des de les escoles, la primera figura de detecció són els tutors, que són els que veuen més hores als alumnes de manera global, els quals, per experiència i formació poden detectar certs indicadors de conducta, pensament o emocions que l'infant posa de manifest, als que se'ls hi ha de prestar certa atenció.
A partir d'aquí, s'informa la família i entren en funció els Equips d'Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP), als quals s'accedeix per via pediàtrica dins la xarxa de salut pública. Quan les criatures són molt petites, tenim el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CEDIAC), que vetlla pel bon desenvolupament primerenc del menor, i posteriorment, el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) els quals se n'encarreguen fins als 18 anys.
7. Aquesta seria l’atenció o els recursos per als infants, i per a les famílies? Com els hi fem entendre la situació dels seus fills?
Comunicar que hi ha un problema psicològic, passa primer de tot per crear un bon vincle amb la família, perquè els pares se sentin recolzats i acompanyants en tot el camí que hauran de recórrer. Si no, moltes vegades poden pensar-se que vas en contra, una reacció molt normal donada pel procés de dol que travessen en la pèrdua de la imatge inicial que tenien del seu fill. També és normal pensar que l'escola va en contra, que no coneixen prou al seu fill i s'adquireix molts cops una actitud agressiva, de ràbia i negació.
"Els alumnes que tenen dificultats sempre faran el possible per amagar-ho"
1. Hem vist que a Equip Espai treballeu a partir del mètode Glifing, de què és tracta?
El mètode Glifing uneix la part lúdica d'un joc, amb l'aprenentatge, per reeducar aquelles parts que ens suposen més esforç, com poden ser la lectura o la memòria visual. És un mètode que ens serveix per unir emoció i aprenentatge.
La neurociència confirma que ens és més fàcil aprendre a través de l'emoció del joc, que per un sentiment d'obligació. És una estratègia facilitadora de les dificultats, que va molt bé per tractar la dislèxia i els dèficits d'atenció fora de l'aula, ja que dins, l'infant intentarà amagar les seves dificultats per no sentir-se diferent de la resta.
2. Igual que els adolescents, tal com explicaves abans. Estem doncs, buscant constantment, a qualsevol edat, l’acceptació social?
Sentir-nos part d'un grup ens dóna la tranquil·litat i la seguretat que ho estem fent bé. Els alumnes que tenen dificultats sempre faran el possible per amagar-ho. Per exemple, a l'hora d'aixecar la mà a l'aula. Una persona sense dificultats preguntarà els seus dubtes a classe, en canvi, hi ha alumnes que es troben constantment en aquesta dificultat i senten que ja se'ls mira com dient "vinga va, pregunta tu". A conseqüència d'aquest cúmul de pressió, sovint a casa es tradueixen tots aquests sentiments en forma d'agressivitat, ja que és la zona de confort on poder explotar.
3. A quina edat podem començar a portar els infants a teràpia?
Si parlem de dificultats d'aprenentatge, existeix el concepte de reeducació que seria fins a l'ESO, passada aquesta etapa, ja parlaríem d'estratègies per suplir les dificultats. En canvi, en el cas de trastorns, com per exemple el TDAH llegat a conducta, és important acudir-hi des del primer moment en què notem una conducta inadequada.
4. Un infant tan petit sap posar nom als seus sentiments?
No, però es tracta que ho vagi aprenent de mica en mica. Quan són tan petitets s'ha de començar per aturar aquestes conductes, posar paraules, buscar estratègies com el racó de pensar, un coixí on poder donar cops, una caixeta amb coses dins per trencar, com per exemple papers... maneres perquè escapi la ràbia.
A banda, hi ha dues estratègies de les quals ens oblidem sovint, i que són molt importants, també lligades a la neurociència, i són l'ús dels esports i la música, que generen endorfines. Començar el dia fent una activitat física és molt positiu perquè ho encares tot d'una altra manera, i la famosa història d'utilitzar una melodia per aprendre les taules de multiplicar és certa, la música ens facilita el record, i malauradament, són llenguatges que encara no estan del tot valorats a les escoles.
5. Les consultes que fem als menuts són amb ells o amb els pares?
Són amb els pares, sempre fem un petit resum de tot el que hem treballat. A mesura que es fan grans, entrem en la dinàmica d'informar només quan ha passat alguna cosa important, i es comunica tant als pares com als nens.
Tot el que aprenem i treballem té una repercussió a casa, i hem de saber com hi actua l'infant i si els pares necessiten algun tipus d'estratègia, es tracta de treballar amb tota la unitat familiar.
Moltes vegades posem el focus en què els menuts tenen un problema, però aquest pot ser causat per una situació complicada dins de casa.
"Hem de posar paraules a tot, tenim un llenguatge riquíssim per explicar tot el que ens passa"
1. Què és la salut mental?
És la part de la salut que ens permet desenvolupar-nos adequadament en el context que tenim, en com som, amb els nostres pensaments... és una part del nostre benestar, igual d'important que la salut física, malgrat que encara no s'estigui posant al mateix nivell.
La salut és un puzle conformat de peces diferents en què totes són necessàries, quan fisiològicament tenim una malaltia l'hem de curar perquè repercuteix a tota la resta, doncs en el cas de la salut mental passa exactament el mateix, però és la gran desconeguda i la gran ignorada, i també la gran "traumatitzada", puix que encara continua sent bastant tabú acudir a teràpia.
2. Qualsevol problema no resolt pot desencadenar una afectació a la nostra salut mental?
I tant! Tots hi estem exposats. A vegades la vida t’enfronta a situacions per les quals no estàs preparat i et trobes sense les eines necessàries per fer-hi front. Jo sempre dic que el que més m’ha ensenyat és estar a l’altre costat de la taula, patir-ho, viure-ho i sortir-se’n.
La vida és com una carrera d’obstacles, t’enfronta a coses i o les saltes o et quedes, però no hi ha un terme mig. Per tant, o ets víctima o t’espaviles i busques estratègies, ara, ningú diu que aquestes estratègies no et costin molt, que necessitis un acompanyament, que hagis d’anar al psicòleg o al psiquiatra...
3. Com una persona per ella mateixa detecta que necessita ajuda externa?
És més fàcil si tenim persones de confiança al costat que ens acompanyin i ens ho puguin dir, i que nosaltres estiguem disposats a escoltar. De totes maneres, en aquest punt, voldrà dir que ja estem buscant una solució, però fins a arribar aquí, han de passar moltes coses. No és que d'un dia per l'altre passis a fer-ho tot molt bé, a tot malament, sinó que és una cosa progressiva.
Pot haver-hi una crisi molt gran i adonar-te'n, seria el cas dels diagnòstics de malalties greus, en què pots identificar un moment molt evident, però generalment, es tracta d'un mal funcionament en la vida: comences a veure que al teu costat sempre hi ha problemes, que no saps resoldre'ls, tens molta ansietat, estrès, cada vegada tens més la sensació que t'arrossegues rere les coses... símptomes que t'han de posar en alerta.
4. Pel que fa a l’ajuda farmacològica, sabem que hi ha controvèrsia amb l’addicció que poden provocar certs medicaments, que en penses?
El primer de tot és un bon diagnòstic, la qual cosa ens enfronta als professionals que podem recórrer.
A vegades, el nostre sistema nerviós s'esgota tant que necessita el medicament per arribar a funcionar mitjanament bé. Diríem que els fàrmacs s'utilitzen per posar-te en la situació, a partir de la qual pots aprendre estratègies per no tornar-te a trobar en la situació que estàs. El medicament no t'arregla la vida, t'arregla el sistema nerviós, perquè tu puguis afrontar la vida. El que t'ha passat, que tu no has pogut afrontar pels motius que sigui, et continua marcant, i si no ho soluciones, et tornarà a passar. Per tant, només l'ajuda farmacològica? Ni parlar-ne, sempre acompanyada d'una teràpia. La idea que nosaltres tenim a Equip Espai és no fer dependre a les persones que venen, sinó empoderar a les persones en la seva vida.
5. Hem d’acudir a teràpia sempre, o només quan tenim un problema?
La ITV quan la fem? (riu) Teràpia en podem fer sempre, aquesta també pot ser per gaudir, per repassar les coses que hem fet, per comentar els èxits, el que encara hem de millorar... teràpia o podem dir supervisió, en algun moment determinat.
6. I com li expliquem a un nen/a petit que és anar al psicòleg?
A través dels jocs, que és el llenguatge que coneixen els infants. Per aquí pots veure que en tenim la tira, perquè hi venim a jugar, sobretot perquè el menut no se senti el culpable. Moltes vegades equivoquem el que és una persona, amb la conducta d'aquesta, i no és el mateix.
7. Que podem fer per normalitzar les teràpies?
Existeix molt tabú encara, i allò que no pots anomenar fa molta por, perquè no saps ni on ho situes. La por és invasiva, i no és només allò que no dic, sinó també les afectacions que té no dir-ho, perquè se't queda aquell rau-rau dins que fa mal.
És important posar paraules a tot, tenim un llenguatge riquíssim que ens permet explicar tot el que ens passa. A tots ens agrada poder sentir-nos còmodes, dir el que pensem... Hem de pensar: "Si jo sóc capaç de poder entendre i escolar l'opinió dels altres, per què els altres no m'han d'escoltar a mi?" Hem de col·locar-nos en el nostre lloc i reconèixer-nos.
8. Com pot afectar una malaltia mental a l’escola? Tant socialment com en qüestió d’aprenentatge.
Les malalties mentals t'impedeixen fer una lectura correcta del context en què et trobes, i en l'àmbit escolar encara és més complicat. Dins d'una aula hi ha un context molt estable, en el sentit que hi ha una programació establerta de tot el que s'hi farà, i sí en aquesta situació ja és difícil per a l'alumne, imagina't quan surt al patí i ha de conviure amb "allò no previst", que és el grup d'iguals.
Així i tot, no estic dient que no puguin anar a l'escola, però sí que s'han de prendre mesures per acompanyar a la persona dins l'àmbit escolar, que per aquesta pot ser agressiu, ja que estarà en constant tensió.
9. Què passa quan aquest context és d'assetjament escolar?
És un problema que marca molt emocionalment, perquè comences a relacionar-te com una víctima, o com un agressor, tornant tot el mal que et fan als altres. L'Assetjament fa molt mal i és important detectar-lo tan aviat com es pugui en qualsevol canvi brusc que faci l'infant.
És una qüestió que s'ha de treballar des de totes les bandes. Hem de parlar amb els agressors, que no són pas males persones, sinó persones a les quals els passa alguna cosa, inclús et diria que també amb els que se situen com a espectadors. No hem de castigar-los, sinó reeducar-los, perquè si castiguem a l'agressor, al final li estem fent el mateix que ell li fa a la víctima.
10. Molts dels casos d'assetjament escolar acaben en suïcidi.
Sí, perquè les persones que ho pateixen no s'atreveixen a dir-ho, se senten molt poqueta cosa. També hem d'aprendre a escoltar a les persones, i repeteixo, posar nom a tot el que ens passa. Parlem molt, però ens comuniquem fatal. Anem tot el dia accelerats, i això ens ho hauríem de mirar, perquè aquí hi venim a viure.
