La vergonyosa profanació de Salvador Dalí

El que ahir va viure Figueres és un dels esperpents més sonats del que portem de segle. Mentre l'alcaldessa de la ciutat, Marta Felip, semblava mostrar-se satisfeta de tot el rebombori assegurant que s'ho prenia amb "humor empordanès" i que tot plegat serviria per a situar "Figueres al mapa del món", en realitat tot plegat fou d'una tristesa incommensurable.

Només feia falta veure la cara de Montse Aguer, responsable dels museus de la Fundació Gala-Salvador Dalí, convertida en un autèntic poema. I és que no n'hi havia per a menys. De la mateixa manera que un grup de Guàrdia Civil van entrar ahir al Parlament i intentar fer-ho al Palau de la Generalitat per ordre de la justícia espanyola, un altre grup (aquest cop comitiva judicial, metges forenses i lletrada) van irrompre al Teatre-Museu per imposar els desitjos d'una ciutadana detinguda per estafa el 2011.

El procediment està mancat de tota lògica i és molt difícil no veure-hi segones intencions en l'exhumació de les despulles de Dalí. Era molt més senzill fer les proves d'ADN al germà de Pilar Abel o bé al seu pare biològic (el de tota la vida) que es troba també enterrat. En comptes d'això s'ha pres la decisió més mediàtica però, alhora, la més carregada de simbologia. Des d'Espanya fan amb el patrimoni català, els nostres símbols, els nostres prohoms el que els hi surt de l'arc de triomf.

Mitjans de tot el món van ser testimonis ahir com una simple ciutadana (veurem aviat si també farsant), és capaç d'aconseguir el que semblava impossible. Ahir el cos de Dalí fou descobert i tret a la llum. El van agafar. El van arrencar de la tomba i literalment van desmuntar-lo. Les despulles de l'artista més gran que ha donat aquest país foren profanades del dret i del revés, descomponent l'estructura òssia i convertint-lo en un Mecano al que ara li manquen peces.

Sempre ens quedarà el dubte si entre els presents va caure alguna llàgrima davant de tant esperpent. Suposem que sí. Creiem que sí. Pensem que sí. Sabem que sí. No foren altres que les de Dalí, que per un moment potser va pensar que les mentides de Marià Lorca havien set descobertes i finalment el traslladaven al costat de la seva estimada Gala.

No Salvador, encara no.