Sempre libera?

Les expectatives, sobretot les que es creen de manera intencionada, s’alimenten i creixen com una bola de neu, en ocasions juguen males passades i resulten contraproduents, arribant a condicionar innecessàriament la percepció de l’espectador sobre l’espectacle del qual se n’ha parlant durant temps abans de la seva estrena. No seria la primera vegada que passa. La darrera ha estat amb la producció de La Traviata, de Verdi, que es va estrenar els dies 5 i 7 d’agost al Festival Castell de Peralada.

Abans d’entrar en matèria, però, s’ha de dir que cal ser molt coratjós, posar a treballar moltíssim a un gran nombre de gent i acumular molt talent per aixecar una producció operística d’aquest calibre. El Festival de Peralada ho fa des de ja fa uns anys, produint anualment un espectacle, enguany amb la complicitat de l’Ópera de Oviedo. Després de l’experiència insatisfactòria de l’any passat amb La flauta màgica, dirigida per Oriol Broggi, el festival altempordanès va optar per tornar a territori conegut i li va proposar repetir a l’escenògraf i director d’escena Paco Azorín -ja havia dirigit Otel·lo el 2015, amb resultats brillants-, en aquest cas per partida doble, ja que en l’edició del proper any del festival podrem gaudir de la seva posada en escena d’Aïda, també de Verdi. Azorín assegura una professionalitat a prova de bomba, una calendarització i un ritme de treball adequat per a una producció operística i pocs sobresalts.

Hi ha creadors que no tenen cap inconvenient en deixar algunes pinzellades dels seus processos de creació a les xarxes socials. Encara que siguin qüestions anecdòtiques, sempre et donen pistes sobre els seus propers treballs. Jo, personalment, ho agraeixo. Fa més entretinguda l’espera i arribes a la butaca amb informació extra que t’ajuda a interpretar el que veus. Azorín és un d’aquests creadors, us recomano seguir-lo, perquè resulta molt interessant, en ocasions, divertit, i té detalls magnífics gairebé sempre amb el seu equip i col·laboradors. El director havia promès que no deixaria ningú indiferent i ho va complir. La seva Traviata és espectacular, amb una plataforma sobre l’escenari que tan es pot utilitzar de manera horitzontal –saló de la casa de Violetta Valéry o palauet de Flora- com vertical –casa dels afores de Violetta i Alfredo o habitació de Violetta-. Sobre la plataforma, quatre taules de billar en posició horitzontal –mòbils- que es converteixen en quatre finestres en un mur en posició vertical que, en ocasions, són obertures a l’ànima dels personatges fins i tot, gràcies a un seguit de projeccions. Quan la plataforma tanca l’escenari per darrera també és el mur on uns ballarins-acròbates, que interpreten la projecció dels estats dels protagonistes, fan dansa vertical. El cas és que el fons de l’escenari és sempre un segon pla en el qual es projecta tot allò que no es diu. S’hi representa l’esperit dels personatges, la seva evolució, fins i tot l’evolució de la peça, com quan entren en joc la baixesa, l’engany o la malaltia, moment en que el negre es va apoderant de la pantalla, com una taca que s’estén, apagant qualsevol lluminositat. També s’hi projecten al fons de la pantalla algunes cites, per exemple, de George Sand, per reforçar la tesi del director en aquesta versió. Podria ser un detall prescindible, per tot allò que tenen d’alliçonador i redundant amb el que veiem a escena.

El subtítol d’aquesta versió de La Traviata, ‘Sempre libera’ (Sempre lliure), resulta una mena de crit de guerra, una clara reivindicació de la figura de la dona i és per això que les expectatives parlaven d’una Traviata -extraviada?- reivindicativa i feminista. Tot en la vistosa versió d’Azorín va en aquesta direcció. Tot vol presentar una dona que s’apodera del seu destí, alliberada, que porta les regnes de la seva vida i fa la seva voluntat. Tot, menys la naturalesa moralitzant del text, que va en la direcció contrària, posant-la sota tutela masculina, i això crea alguns problemes de coherència per molt que s’intenti mostrar que Violetta es plega als desitjos del pare d’Alfredo i del mateix enamorat per voluntat pròpia, per amor incondicional. L’extorsió a que la sotmet Giorgio Germont o el maltractament sense reacció que l’infligeix Alfredo desmunta aquesta nova visió que vol oferir el director i trenca la coherència del gir de 180 graus que li vol donar. A Azorín no li ha calgut adaptar altres aspectes originals de l’obra: continua essent perfectament vàlida la profunda crítica a una societat hipòcrita.

La soprano Ekaterina Bakanova, que va estar brillant, amb una capacitat expressiva fora del comú, va construir una Violetta potent, coratjosa i sensible, com fa un temps, també a Peralada, havia construït l’Ermonela Jaho la seva inoblidable Madama Butterfly. Això va anar en clar detriment del paper del tenor René Barbera que, malgrat que musicalment va estar impecable, en l’apartat interpretatiu mostrava una enutjosa tendència a anar per terra de manera injustificada, circumstància que encara feia més patètica la condició de maltractador del seu Alfredo Germont, al qual el director li nega la condició de víctima d’un engany i envers el qual va decidir que el públic no havia de tenir cap mena d’empatia convertint-lo en un pocapena pusil·lànime. Tampoc envers el personatge del seu pare -això és lògic-, Giorgio Germont, interpretat pel baríton Quinn Kelsey, que no va acabar de trobar el seu lloc a escena, ni es trobava còmode en el rol d’un cínic manipulador que va defensar de manera equivocada intentant donar-li una certa humanitat quan, en realitat, ha de ser un malvat de cap a peus.

L’actuació del cor Intermezzo, entre el qual es van barrejar uns quants ballarins, dirigit per José Luis Basso, va ser estupenda en totes les seves aparicions, fent un esforç interpretatiu notable. El popular brindis (‘Libiamo...’) va ser una veritable sorpresa, d’una potència inusitada, pel fet que Azorín el va convertir en una barreja d’orgia, en la qual els rols de gènere desapareixen, i un concert pop en el moment en què sona un gran hit. El públic detectava que el cor gaudia intensament sobre l’escenari. També va estar impecable l’Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida pel mestre Riccardo Frizza. El vestuari d’Ulises Mérida afavoria les intencions de la direcció, en el seu afany per modernitzar la peça. Un dels punts controvertits va ser l’aparició d’una nena a escena, Nora Laredo, una presència que va aportar confusió i que primer es podia llegir com una projecció de la mateixa protagonista i, després d’un salt temporal fet al final de l’acte I, abans del que marca el llibret -això també força la convenció excessivament-, es pot considerar que és el fruit de la relació entre Alfredo i Violetta, és a dir, la seva filla. Potser aquest és el motiu del canvi en el salt temporal. Però tot plegat no queda prou clar i d’interpretacions n’hi ha per a tots els gustos.

En definitiva, una Traviata que mira de tenir de guia el lema ‘Sempre libera’, que intenta comportar-se com una dona del segle XXI però que no ho aconsegueix perquè està encotillada pel text, que diu el que diu. Una Traviata que servarem en la memòria gràcies a l’esplèndida actuació de la soprano russa Ekaterina Bakanova i a l’espectacularitat de la posada en escena ideada per Paco Azorín.

Crítica elaborada amb col·laboració amb la Revista Proscenium

Fitxa

Espectacle: La Traviata
Espai: Auditori dels Jardins del Castell de Peralada (05/08/19)
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Francesco Maria Piave
Direcció escènica i escenografia: Paco Azorín
Direcció musical: Riccardo Frizza
Intèrprets: Ekaterina Bakanova, René Barbera, Quinn Kelsey, Laura Vila, Marta Ubieta, Carles Daza, Stefano Palatchi.