El to i l’equilibri

L’equilibri en escena és tan delicat! És tan important trobar el to exacte! Són diverses les consideracions que em passen pel cap després de veure al Teatre de Salt l’espectacle 'El chico de la última fila', una peça excel·lent, escrita amb mestratge per Juan Mayorga, que posa en escena Andrés Lima amb un repartiment farcit de grans intèrprets, com Míriam Iscla, Sergi López, David Bagés i Anna Ycobalzeta. Els dos joves de la funció són per Guillem Barbosa i Arnau Comas.

A grans trets, la història presenta un adolescent de disset anys, en Claudio (Barbosa), que s’asseu en la darrera fila de la classe de Germán (López), un professor de literatura desenganyat amb la ignorància i indolència manifestes dels seus alumnes. Claudio sorprèn a Germán amb una redacció amb que comença un relat per entregues dels resultats de la seva observació i intromissió en la vida familiar d’un company de classe, arribant a extrems malaltissos i arrossegant en la seva obsessió a Germán i, a contracor, la parella del docent, Juana (Iscla).  

Les capes de lectura són múltiples. La quantitat de temes que toca l’obra són innombrables, però si calgués destacar-ne algun, nomenaria els efectes d’un sistema educatiu fallit, la relació entre la realitat i la ficció, els mecanismes per a la creació, la construcció del relat, la funció de l’art contemporani, la nostra capacitat per imaginar i una de les nostres baixes passions: el vouyerisme.

El cineasta francès François Ozon va dirigir un film basat en aquest text (Premi MAX, 2008) que va titular Dans la maison (2012), amb el qual va guanyar els premis de millor pel·lícula i guió a Donosti. Com les posades en escena fetes fins aleshores, la lectura del film també era en clau de comèdia, tot i alguna pinzellada de drama i d’intriga.

La posada en escena d’Andrés Lima confesso que em va desconcertar. Des del principi. la proposta de Lima potencia la creació d’un ambient de psicothriller, res de comèdia, amb una il·luminació austera tirant a penombra quan l’acció se situa en un únic pla real –alguna de les dues cases o l’institut-, i una il·luminació antinatural que accentua la barreja de plans quan aquesta es produeix, trencant el realisme a escena; a més d’una cortina translúcida que presenta la casa observada i els seus personatges, que es mouen al darrera com en un teatre d’ombres, gairebé un guinyol, que il·lustra la lectura de fragments del relat de Claudio. Però algunes de les interpretacions no van en aquesta direcció.

Hom espera, tal i com suggereix el plantejament escènic, que el relat obsessiu de Claudio s’imposi, i la seva capacitat per arrossegar tothom a la desestructuració es vagi apoderant de l’escena i del públic, que l’atmosfera es vagi fent cada vegada més feixuga, més opressiva, més inquietant. L’actuació de Barbosa, sense matisos, una monodia amb una certa cantarella, sense ni un pensament d’humor –i tot això no és un elogi-, bé que apunta cap a aquesta banda, així com la bona interpretació d’Anna Ycobalzeta, la dona observada per Claudio, o la de David Bagés, el seu marit.

La parella formada per Iscla i López, però, no anava en la mateixa direcció, perquè estaven en clau de comèdia. Allò que deia abans del to. Això provocava una certa disfuncionalitat, un desequilibri, perquè el que es construïa per una banda en l’intent de crear una determinada atmosfera, queia per l’altra, en obtenir la rialla del públic, i qualsevol bri de tensió s’esvania. Un espectacle que apunta a extraordinari es queda doncs en un bon espectacle, interessant sobretot pel text, per les reflexions que s’hi fan i les qüestions que es llancen al públic, i per una posada en escena que acaba donant una mica menys del que promet.

Finalment cal esmentar la qüestió de l’idioma, assumint el risc que se m’acusi de tenir prejudicis o de ser provincià, que no és cap dels dos casos. L’accent català dels intèrprets dient el text en castellà –uns més que d’altres- fa que resultin poc orgànics i afecta la credibilitat dels seus personatges de cara al públic. Això és degut a la condició del català com a llengua materna i per tant primera llengua de la gran majoria del públic, que no tindria la mateixa percepció si els actors fossin gallecs, andalusos o aragonesos i interpretessin els papers en castellà, però amb l’accent propi de la seva terra. I no és quelcom intel·lectualitzat, sinó instintiu, i cal fer un esforç per abstreure-se’n.

Crítica elaborada amb col·laboració amb la Revista Proscenium

Fitxa:
Espai: Teatre de Salt (9/3/2019)
Autoria: Juan  Mayorga.
Direcció: Andrés Lima.
Repartiment: David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López i Anna Ycobalzeta.
Escenografia: Beatriz Sanjuan.
IIl.luminació: Marc Salicrú.
Espai sonor: Jaume Manresa.