Quan era petit vaig descobrir un grup de rock en català que es deia "Brams". No coneixia el significat de la paraula així que la vaig cercar al diccionari. La primera accepció resava "crit d'ase" fet que em va deixar una mica perdut, però de seguida vaig veure la segona on posava "crit fortíssim, eixordador". Ramon Mirabet ha fet fortuna bramant pels escenaris de Catalunya però ahir va obrir el seu concert al Festival Strenes amb "Just so Real", un nou tema pretesament melós, dolç i amb un to Disney que tenia la intenció d'omplir d'humitats les escales de la Catedral de Girona. Malauradament l'artista de Sant Feliu del Llobregat no està habituat a cantar, com molt bé va confessar abans d'interpretar "Things that often" assegurant que intentaria fer "el que pugui" i el resultat fou una veu ronca i tremolosa en el primer tema que feia patir.
Tanmateix no li va costar gaire satisfer a un públic entregat des del primer minut que fins i tot li van perdonar que pugés a les escales de la Catedral per interpretar "Wake up" sense electrificar, fet que va privar a més de la meitat del respectable a sentir una sola estrofa en condicions o atrevir-se a cantar el típic "uh-uh-uhuhuh", a excepció d'un gos que va udolar amb delit arribat aquest punt i que va fer esclafir de riure a gran part del públic. El propietari de l'animal va fugir cames ajudeu-me abans que el seu ca decidís abandonar la família per iniciar una ruta pels escenaris catalans enfundat en texans, samarreta negra i cabellera al vent.
Amb tot, un dels principals avantatges de la música de Mirabet és la facilitat que hom té per aprendre les seves lletres. Amb ell queden enrere incòmodes situacions com les que vivia Rowan Atkinson (aka Mr. Bean) quan a missa volia cantar el "All creatures of our God and King" i només recordava la part més òbvia. En més d'una ocasió algun seguidor de Mirabet m'havia comentat que la seva música és molt "enganxosa" i t'acompanya tot el dia. Suposo que que és normal si repeteixes "I'm coming home" 20 vegades i "love you" 24 més en poc més de tres minuts.
Qui llegeixi aquest article pot pensar que hom sent odi envers en Ramon quan, en realitat, el que sent és una profunda enveja i admiració. És realment impressionant la facilitat amb que ha omplert les escales de la Catedral il·lusionant a persones d'edats tan diverses que van dels 10 fins als 55 anys, fent-los saltar de joia i alegria, cantant al vent i fent-los somniar desperts. A vegades només cal bramar i evitar ser pretensiós per a assolir grans objectius.
