Cada vegada que ens toquen una pel·lícula icònica del nostre passat, sigui amb remakes, reboots o continuacions mal forjades, un gatet mort en el nostre interior, una part del nostre imaginari es remou, pateix, es dol. És llei de vida, el cru i dolorós pas del temps al qual tots hem de fer front. Conan el Bárbaro, Robocop, Desafío total, Noche de Miedo... i les que vindran. Star Wars no podia quedar al marge d’aquest banal procés d’actualització sense obviar que representa, a més, una de les sagues més grans que ha donat el cinema, és a dir, que som unes quantes les generacions que hem crescut fascinats per la rebel·lia de la princesa Leia, els vols del Falcó mil·lenari pilotat pel seu irreverent Capità Han Solo i el seu inseparable Chewbacca, o el descobriment del poder de la Força a mans de l’imberbe Luke Skywalker. Quan Disney va aconseguir comprar a Lucas el seu univers i tot seguit va enunciar tres noves entregues, molts vam entendre que els designis de la Força entonaven un rèquiem fatal. L’arribada de les indescriptibles El despertar de la Fuerza i Rogue One van acabar amb tota esperança, irònicament la que donava títol a la mai prou reverenciada primera pel·lícula de la ja impersonal franquícia. L’episodi VIII, que justament s’acaba d’estrenar, Los últimos Jedi, dirigida per Rian Johnson (Looper) agafant el relleu del veritable arquitecte del reboot de la saga, J.J. Abrams, és la confirmació que Star Wars, tal com la vam descobrir, somiar i estimar, ja no tornarà mai més.
Amb tres nous films amb segell Disney es fa evident que el problema de fons rau a voler satisfer en un sol paquet tant a generacions veteranes com a les noves: la panacea de sempre de Disney, que ha cregut possible aplicar aquí la seva fórmula de cinema familiar, altrament dit infantil. Amb Star Wars això no acaba de funcionar perquè no es pot crear un producte familiar per tots els públics sense faltar al respecte a l’enorme background del que es parteix. I encara menys si la idea és fer conviure als protagonistes clàssics amb els nous joves en un món sense cap mena de sentit, ordre o lògica; de fet, el tracte que se’ls hi ha donat a Solo i Leia en aquests nous episodis és simplement patètic i residual, el mateix que a RD2D i C3PO, i encara sort que el bo d’en Luke -sent molt generosos- se’n salva de miracle a l’últim quart d’hora del film que ens ocupa. Hagués estat millor per tots començar de zero, amb els personatges clàssics ben morts fruit, per exemple, d’una batalla èpica passada. I a volar!
Los últimos Jedi, confirma, doncs, que la formula Disney triomfa una vegada més a taquilla tot i que convenç encara menys a bona part del seu públic original, com ja era d’esperar. Contràriament, el film entreté més que els seus predecessors, cosa que tampoc era molt difícil, la veritat, però segueix arrossegant uns errors capitals que es preveuen insalvables; personatges protagonistes amb carisma subzero (alguns fan enyorar a Jar Jar Binks i tot), malvats de pa sucat amb oli amb motivacions de guarderia, llacunes argumentals que riu-te’n tu de Promotheus i, encara més insultant, la sensació que tot és una mera excusa per explotar una nova amalgama d’éssers fantàstics que tenen la seva única raó de ser en el lucratiu marxandatge. Si som de la generació primigènia de fans, el film només pot ser gaudit desfent-nos prèviament de l’imaginari que hem interioritzat amb el pas dels anys, amb els sis primers episodis (sí, amics, Disney ha posat els episodis I, II i III on realment es mereixen), intentant mimetitzar-nos amb el públic a qui realment va dirigit. Si ho aconseguim, la trama, que agafa sense cap mena de vergonya l’Imperi contraataca com a referent estructural i a on quasi tot val, avança sense miraments oferint-nos algunes seqüències visualment ben dirigides (el sacrifici de Holdo, l’enfrontament entre Ray i Snoke o el combat final entre Ren i Luke Skywalker) i un parell de girs de guió sorprenents que aprofundeixen sobre el poder de la Força. Aquestes poques virtuts, però, sucumbeixen davant un metratge excessiu i una trama espessa que acaba intensificant encara més els seus vergonyants defectes: l’absoluta i insultant falta de carisma de tots els seus nous protagonistes principals (això de l’ex-trooper Finn i l’amigueta asiàtica Rose Tico és de vergonya aliena, per molt que ens vulguin justificar una comprensible quota interracial), trames absurdes (us he parlat de Finn i la seva nova amiga asiàtica, oi?) i el poc aprofitament d’un plantejament argumental que no només donava per molt sinó que acaba engolit per la immensitat del no-res. No s’entenen, a més, certs repunts d’humor esperpèntic que no casen amb el film ni amb la franquícia (el diàleg inicial de l’odiós pilot rebel Poe Dameron amb el comandant Hux, el vol d’una Leia caricaturesca per l’espai, l’escena de Luke bevent esperma alienígena...) sense oblidar que continuem sense saber massa bé què coi és la Primera Orden, com es va erigir i què cony pretén. Estar esbombant durant quasi tot el metratge que s’ha de matar el que és vell per deixar pas a allò nou no és argument suficient per a justificar l’evident iconoclasme subjacent, a banda que tampoc genera moltes simpaties entre els més veterans, i això sense entrar en el fet que la Força sembla haver passat de ser una virtut quasi extraordinària a una mena de poder mutant que qualsevol fan de Disney Channel pot arribar a posseir. Nous temps per una saga que s’està redefinint de la mà del públic Disney que puja, tan exigent i escrupolós com sempre. Que la sort els acompanyi; la Força, la de veritat, els hi queda massa gran.
