Tenir la festa en pau

"Avi, diga'm perquè mai has buscat el teu pare. No t'agradaria saber on està enterrat, a quin petit poblet de Lleida, per caure de genolls davant la seva fossa i plorar?", pregunta el noi. I, de sobte, el terra del menjador comença a trontollar, les cadires grinyolen; se sent el dringar de les copes de vi, que es deixen caure en estampida pel precipici de la taula - i la vaixella de porcellana, tot darrera.

L'avi respon: "Quin sentit tindria, a hores d'ara?". Comencen els retrets gestuals cap al jove, incloses perforacions de retina amb mirades punxegudíssimes i afilades des de l'altra banda de la taula. "Ho trobo una gran bestiesa", insisteix l'home gran, tot i que sembla que no ho sigui tant, una tonteria, perquè arrenca a bramar com un nen petit i se li esparreca la camisa blau clar i apareix una cicatriu gegant, que se li obre poc a poc, a l'alçada del pit i deixa el seu cor ja magre al descobert. L'agafa i el deixa sobre la taula. Xisclets. La sang raja, brolla i llisca per sobre les estovalles. S'acaba confonent amb el vi.

Ara ve quan algú apaga les llums de la sala i, com per art de màgia, 'tutto a posto'. Les copes s'emplenen de vi; les engrunes es converteixen, novament, en un crostó oblidat dins la panera. El cor de l'avi torna al seu lloc.

La cambrera entra amb el pastís a la sala i el senyor es revifa bufant les vuitanta-cinc espelmes. "Salut", brinda la família i l'àvia serra les dents i s'adreça al nét, tot recuperant la frase feta justa: "Tinguem la festa en pau, per favor". El noi assenteix mentre continua pensant que remoure el passat encara pot servir d'alguna cosa.