Imagina’t que tens una cita. Un dimarts d’octubre, a les sis de la tarda, per exemple. Mai ningú t’havia fotut gens de cas i ara portes unes setmanes amb un neguit insuportable. Totes les hores es fan llargues a l’espera de l’anunciació definitiva. Ja fa temps que flirtegeu, però, per fi, sembla que tot va ben encaminat. Has comprat una ampolla de xampany i t’has arreglat per a l’ocasió.
El dimarts a la tarda, t’envia un missatge a última hora, dient que fa tard. Però tu ja estàs al bar. Pinten bastos, intueixes. Arriba amb presses i quan comença a parlar, s’ennuega. El mires expectant mentre et clava una xapa descomunal i no acabes d’entendre on vol arribar amb tanta parafernàlia.
Finalment, et diu que sí. La glòria dura uns pocs segons: sis, set o vuit. Perquè et diu que sí, però que això vostre és complicat. La teva patacada és bèstia: una destrempada colossal, un coitus interruptus en tota regla. I t’emprenyes, perquè t’hi havies entregat en cos i ànima i ja t’havia posat el caramel a la boca. Has pecat d'ingenuïtat, per enèsima vegada.
Se t’esgota la paciència. Que ja tens una edat i, arribats a aquest punt, ja no estàs per hòsties: o caixa o faixa. Que no t’agrada que et prenguin el pèl ni aquells que es dediquen a marejar la perdiu. I, tot i reconèixer que el dubte és sovint un acte de responsabilitat, un símptoma inequívoc d’intel·ligència, creus que, en determinats moments, cal ser valent, agafar, literalment, el toro per les banyes.
T'intriga saber qui punyetes l’ha entabanat per fer-lo desdir de la vostra aventura. Tu tampoc les tenies totes, que arriscar-se mai surt gratis i, tanmateix, ni el vertigen de la incertesa t’havia fet recular.
Només esperes que et digui que sí aviat. Perquè ara és quan se’t tornen a acostar els àvids rapinyaires que, de sobte, s’afanyen per arremangar-se i desbrossar antics camins que mai t’han portat enlloc.
