Un elefant de color merda d’oca, una figureta de plàstic. Ressegueixo els seus contorns amb les ungles. Té un forat, que travessa el seu dors fins arribar al ventre, pensat per col·locar un fil i per convertir-se en un penjoll – de mal gust, de fet, d’un mal gust escandalós.
El vaig comprar un dia que preníem una copa a la terrassa d’un bar. Tu i jo, ociosos, asseguts i repassant la gent del passeig, quan se’ns va acostar un venedor ambulant, carregat d’andròmines. Em va fer pena com s’havia de guanyar la vida el pobre noi, perquè he de reconèixer que la meva condició de petit-burgès m’ofèn sovint, com un retret permanent, una gota malaia incessant que em recorda d’on vinc – però sempre m’intento consolar i em dic que no puc fer-hi res, que no vaig pas triar néixer en una família de casa bona. D’entre els braçalets ètnics i encenedors que portava, em vaig decantar per aquest elefant llardós.
Te’l vaig regalar i vam esclafir a riure cínicament. No li vas fotre ni cas mai més. Quan vam arribar a casa meva, el vas deixar a la lleixa del costat del balancí de vímet. T’agrada escarxofar-t'hi, gronxar-te. És vell, ja era del meu avi. Mai he entès aquesta bogeria teva per les coses antigues, l’interès per un passat que, erròniament, creus gloriós i distingit. Quantes hores, estimada, t’has arribat a passar en aquesta butaca, mirant-me d’escallimpantes mentre feies veure que llegies.
Sento certa angúnia, una mena d'ira inexplicable quan escolto el nyic-nyic, riu rau, del balancí. Tinc ganes d’agafar-te per les anses de la cadira i, quan menys t’ho esperis, defenestrar-te. Tirar-te literalment pel balcó d’aquest quart pis i que sobrevolis pel carrer i plaf. El balancí fet miques i el teu cos impactant sobre l’asfalt d'on, segons després, brolleria la sang vermellíssima, rajant a dojo. La gent, esgarrifada, beneita, cridant esglaiada, et vindria a socórrer i tu, deixaries anar l’últim sospir, el darrer gemec. Puc recrear els titulars del dia següent: “Un home llança a una noia per la finestra i la mata al centre de la ciutat” o “Nou cas de violència de gènere”. I el subtítol: “Es desconeix la relació entre el presumpte autor, un empresari de 65 anys, i la víctima de 20, estudiant de Dret”.
Tot això goso imaginar-m'ho perquè, en el fons, sóc incapaç de fer una cosa semblant. Però continuo sense entendre perquè coi malgastes els dijous i els divendres al vespre amb un paio decrèpit com jo, en comptes de sortir amb els teus amics o morrejar-te amb nois infinitament més joves i amb unes ganes ferotges de viure.
T’ho dic sempre: conec moltes noies que s’han aparellat amb homes més grans. I, al principi, estan pletòriques, però aviat es marceixen, es comencen a vestir amb roba fosca i els seus ulls es tornen muts. Avui t’ho he repetit per enèsima vegada. Has tancat el llibre que llegies fent un silenci llarg i desafiant, casi teatral. Amb un to pausat m’has respost: “Que potser et penses que em vull casar amb tu?”. Has agafat la novel·la i t’hi has tornat a submergir. I m’he sentit una mica ridícul. Diria que rabiós com un animal ferit.
