Les formigues

Comptava les formigues del jardí. Una, dues, tres, trenta-cinc, quaranta, quaranta-sis, setanta-vuit...la filera era interminable. Les veia passar, ara cap amunt, ara cap avall, enderiades traginant engrunes de pa. Sortien del formiguer com un exèrcit infatigable i s'encaminaven encara no sé a on amb una envejable disciplina militar. M'imaginava la reina de les formigues, en una espècie de tron al mig de les seves galeries subterrànies, escarxofada en una poltrona envellutada del color del vi i manant a tort i a dret. I jo entorpia el camí amb els peus a les seves súbdites i ni s'immutaven, les males pècores. De fet, ni se n'adonaven de la meva presència. Com pot ser, si jo sóc molt més gran que totes elles juntes, m'indignava. I de tant en tant, em gronxava, zim-zam, i puf, txaf, txof, en matava un grapat com qui no vol la cosa.

Tot això passava la mateixa època que els meus pares van decidir que havia de fer la comunió. Ells que, els molt frescos, mai trepitjaven l'església! Així que els dimarts de sis a vuit anava a catequesi - i mira que jo, ja en tenia prou amb les classes d'anglès i de patinatge. A la rectoria el mossèn ens explicava coses estranyes, raríssimes. Que existia un home que no es moria mai, que ho sabia tot de nosaltres, que era extremadament bo, que si no ens portàvem bé ens castigaria i que si ho feia era perquè ens estimava. Em vaig començar a preocupar quan va dir que nosaltres no viuríem per sempre: ni jo ni les meves amigues, ni els meus pares, ni germans. Que dintre de menys de cent anys ja seríem un polsim de cendres o pitjor, carn podrida dins d'una caixa. I, és clar, no podia dormir a les nits i resava un parenostre i, a vegades, fins i tot dos o tres.

Aquell pensament em torturava. Aleshores, un dia, a la classe, quan òbviament no venia al cas, vaig aixecar el braç, que no me'n podia estar, i vaig dir: "Senyoreta, em sembla que les persones som una mica com les formigues, que ens morirem atrafegades i sense saber res". "Tonteries!", va exclamar sense cap mena de consideració. Vaig quedar-me vermella com un tomàquet, amb l'orgull ferit, que la mestra m'havia deixat en evidència davant de tota la classe, que ja esclafia a riure.

I t'he de dir que, havent passat anys i panys, continuo pensant que les persones som com les formigues: prenent-nos la vida sempre massa a la valenta.