Paco Plaza és un dels grans autors del cinema de gènere del país. El seu gust per personatges desvalguts i condicionats per traumes del passat han donat forma a una filmografia que radiografia als terrors més ocults de la psique humana. Amb Verónica, el director valencià focalitza ara la seva mirada en un conegut expedient-X espanyol succeït l’any 1991 a Vallecas, i que va desembocar en l’únic informe de la història policial espanyola on s’han reconegut obertament la implicació de fenòmens paranormals. La debutant Sandra Escacena és la Verónica del títol, la gran de quatre germans encarregada de tirar endavant la llar familiar davant l’absència laboral de la mare, la sempre solvent Anna Torrent. De fet, la presència de Torrent evidencia un dels grans referents del film i del director, l’inquietant drama familiar Cría Cuervos, de Carlos Saura. Aquí, la rutinària vida adolescent de Verónica, superada també per l’enigmàtica absència del pare i per l’imminent canvi hormonal, pren un gir inesperat després d’una sessió de ouija amb dues amigues.
El film arrenca amb una magnífica seqüència in extremis res que és tota una declaració d’intencions de la tragèdia que ens espera; ben seguit, presentació dels protagonistes i del seu entorn, embolcallat tot en un disseny de producció que és mitja pel·li i que fica en context ràpidament, un inquietant score amb reminiscències retro-electròniques i un discurs musical recolzat en els millors temes del llegendari disc Entre dos tierras de Héroes del silencio. En tan sols deu minuts, i amb una premissa argumental que pot semblar summament senzilla, Plaza ja ens té a la butxaca, fent-nos partícips d’un hipnòtic i malaltís viatge a les entranyes de la família i dels seus més obscurs temors, com passa, de fet, en altres grans referents que sobrevolen durant tot el relat: El exorcista, Poltergeist i les més recents Insidious i Expediente Warren. Però com ja va fer a Cuento de Navidad o a REC, amb la complicitat de Jaume Blagueró, Plaza es recolza en el costumisme més proper i en un càsting exquisit, reservant aquí els pocs excessos i excel·lents focs d’artifici per a la part final.
Val a dir, sobretot pels fanàtics del gènere, que Verónica tampoc és el paradigma del terror absolut, ni crec que vulgui ser-ho. El film, simplement, obre una porta i ens convida a entrar; dins tot és fosc, les figures es deformen i les ombres ens miren, però més enllà d’aquestes visions grotesques que no són altra cosa que reflexos del nostre interior, del nostre propi subconscient, el que ens atemoreix de veritat és la soledat, la falta d’amor i de correspondència emocional i, encara més, el pànic a acostumar-nos-hi. O el que és el mateix: el mal tràngol que és fer-nos grans, un dels grans temes que defineixen la seva filmografia en solitari. Això és Verónica, un modest film de gènere en el qual les seves poques carències o incògnites no resoltes són engolides per la naturalitat del relat i el metronòmic tempo narratiu que el seu autor, sens dubte un orfebre del terror psicològic, sap imposar en tot moment. Amb tot això, la successió de plans i detalls visualment exquisits, com les inquietants aparicions de la ‘hermana muerte’, l’influx pertorbador de Lucio Fulci i David Lynch en l’ús de primers plans i càmeres lentes, i sobretot les aparicions ombrívoles dels espectres a l’estil Nosferatu o les ultracoses d’un servidor (ho sento, ho havia de dir!), esdevenen les cireretes d’aquest pastís de terror. De terror en B major.
