Lliures per votar, votar per ser lliures

El proper 1 d’octubre els ciutadans tindrem l’oportunitat de manifestar-nos democràticament a través del vot per a decidir el futur del nostre país; n’estic convençut.

Els arguments, que s’esgrimeixen en contra de la seva celebració per col·lidir amb la legalitat vigent, es debiliten fins a resultar insuficients. Un estat de dret es fonamenta en el consens lliurament acceptat d’una comunitat que s’autoregula per unes normes que tothom reconeix. Quan es trenca aquest consens, i una part de la comunitat no s’hi reconeix, la democràcia té prou mecanismes i flexibilitat com per a redreçar la situació, sigui refent el consens o pactant una nova realitat legal.

D’exemples n’hi ha a la història per parar un tren. Les lleis en una democràcia moderna, en un estat democràtic i social de dret no tenen vocació d’immutabilitat. Això és el que fa de la democràcia el sistema polític i social més perfecte que existeix fins al moment.

La immutabilitat de les lleis és pròpia de règims absolutistes, autoritaris, autocràtics i dictatorials. Però fins i tot en aquests casos, quan l’ordre d’aquests règims arriba a la seva decadència, alguns són capaços de mutar per a fer néixer un nou ordre basat en el consens i la llibertat individual i col·lectiva. És el cas, per exemple, de la fi de la URSS o del Franquisme.

En un cas i en un altre, dos règims dictatorials van transformar una legalitat no consensuada, no volguda per tota la comunitat, ni pactada ni participada, en nous règims basats, salvant les distàncies, en el joc democràtic.

Els catalans volem votar l’1 d’octubre perquè volem decidir el futur del nostre país. Una part d’aquesta comunitat catalana entén que el consens actual, basat en la descentralització parcial del poder a institucions perifèriques que volen reconèixer políticament certes comunitats històriques, ja no serveix per als nous temps d’aquest segle XXI; una altra part, segurament es vol manifestar en sentit totalment contrari per a reafirmar la vigència d’aquest consens o la necessitat d’una reforma sense trencament.

És bo que sigui així; però per a comptabilitzar les majories i les minories la democràcia només reconeix un sol instrument: el vot lliure, democràtic, secret i vinculant. Els polítics tenen l’obligació de consultar la ciutadania per ser dipositària de la sobirania popular i d’actuar segons els seus mandats expressats lliurament a les urnes.

Qualsevol actuació de l’estat per a impedir o dificultar l’exercici democràtic de la manifestació ciutadana a través del vot, atempta contra el bé més preuat del consens comunitari.

Hem arribat a un punt de no retorn, o això és al que sembla que ens aboca la convocatòria del referèndum per a l’1 d’octubre. Segurament, no calia perquè és molt possible que, davant la negativa de l’estat a la seva validació, acabi produint-se una consulta electoral semblant a la del 9 de novembre de 1915. Però ara serà vinculant, i això vol dir que els ciutadans som convocats a manifestar-nos lliurament i individualment, sabent que allò que surti tindrà força de mandat de la sobirania popular.

Els estats es forgen sobre la base de lleis que no perviuen immutables, sinó de lleis que serveixen per bastir i regular els consensos d’una comunitat en el seu conjunt, i de les relacions entre comunitats que lliurament es volen regular i vincular entre elles, en considerar que convé a ambdues parts. Aquesta és la riquesa de la democràcia.

La llei sempre està supeditada a la comunitat que la reconeix, i no a l’inrevés. Era abans que la llei venia de Déu i, per tant, a l’home només li cabia acatar-la o sotmetre’s al seu imperi punitiu.

Formem part d’una comunitat de nacions i d’estats que es cedeixen sobirania, i que comparteixen sobirania. A qui espanta, doncs, que una d’aquestes comunitats de nacions i d’estats vulgui decidir sobre el seu futur immediat per a validar en quina situació es troba el consens actual?