T'ho vaig dir i repetir mil vegades. Que no ens emportéssim el nen de vacances. Massa lluny i ell, massa petit. I tu, cap quadrada, tossuda com una mula, que havia de venir sí o sí. Mira que et vaig proposar de deixar-lo amb la meva mare que ella, ja veus, hagués estat encantada. Ni vas contemplar-ne la possibilitat, perquè no te’n fies de la teva sogra, que si li donarà porqueries per menjar, que si anirà a dormir a les tantes, que si és una xerrameca i segur que no el vigila mentre es banya a la platja. Tampoc vas voler que els teus pares el guardessin, que prou feina tenen, dius, i ja el cuiden la resta de l’any. I quan t’entestes d’aquesta manera passo olímpicament de portar-te la contrària.
Ara et tinc tot el dia amb mala cara anant amunt i avall amb el cotxet per carrerons empedrats d'on Déu va perdre l’espardenya. Fins i tot sembla que somiques quan tragines el nen. Et pregunto que què et passa i dius que res, que no et passa res, que perquè t’ho dic, que m’ho jures, que res de res. Mentida, penso jo. En començo a estar una mica tip.
Són quarts de deu del vespre i tinc ganes de beure’m un cubata havent sopat, que es respira una brisa suau, que per fi la calor ha amainat i sona música de fons. Vaig a buscar un parell de begudes. M’esperes al costat d'unes escalinates de marbre, mig derruïdes, d’una placeta transitada. Botzines, remugues en veu baixa, balanceges el cotxet, l'empenys endavant i endarrere, com per inèrcia, cada vegada més i més fort i més nerviosa, sense dir ni piu i mirant, absorta, cap a una llunyania que em fa por. I et toques els cabells i t’arregles la melena amb els dits cap a un costat deixant l’esquena al descobert, mentre l’ombra de la teva silueta altiva va dansant entre les pedres. Encara crec que fas patxoca amb aquest vestit llarg fins als peus, vaporós, de tela fina i les teves espatlles, nues, brunes.
Us observo mentre espero que em serveixin a la barra d'un bar que dóna al carrer. Veig que claudiques i t’asseus a les escalinates. El nen, un segon més tard, baixa del cotxet i ve al teu costat. Bé, no ben bé al teu costat, a dos pams. No li dirigeixes la paraula. Teniu els ulls clavats a la paret blanca de l’edifici del davant. El nen després se t’apropa. S’estira a les escales i posa el seu caparró sobre la teva falda. L’acarones amb poca gràcia, com per obligació, perquè ets la seva mare i això, toca. Jo ja porto els dos gots, un a cada mà, fent malabarismes perquè no vessin entre aquestes punyeteres llambordes. I m’entren moltes i moltes ganes de plorar, d’arrencar a córrer, de fugir. De deixar-vos aquí.
