En el llenguatge polític, hi ha paraules i conceptes benvistos i d’altres que han passat a identificar el més menyspreable, encara que potser, objectivament, no ho siguin més que d’altres.
I dic en el llenguatge polític, i no en la pràctica política, perquè, de vegades, una cosa no va del tot sincronitzada amb l’altra. Posaré exemples: participació, o solidaritat o sostenibilitat, són conceptes polítics que avui tenen predicament. Tots els partits s’asseguren d’omplir discursos de líders, programes electorals, intervencions públiques... Amb aquests conceptes perquè formen part d’un imaginari col·lectiu que, ara per ara, suma més que no pas resta.
En el discurs de promoure la teòrica participació i democràcia interna del partit, alguns es van inventar el procés de primàries, una dinàmica que a d’altres països (EUA, per exemple) fa anys que practiquen i que ha obtingut els resultats menys volguts, com és la victòria de Donald Trump com a candidat del Partit Republicà, que avui tothom vilipendia.
Es tracta de proclamar als quatre vents que el partit és neutral, que no té candidat previ per a concórrer a un procés electoral, que no té preferències per a ningú, i que ho deixa a la iniciativa dels militants que vulguin i puguin, per tenir, això sí, la capacitat de demostrar una certa ascendència sobre una part del partit, en forma d’avals. Evidentment, això no assegura que es presentin ni els millors candidats, ni els més ben preparats, ni els més convenients per a cada moment polític.
I amb aquestes premisses, s’inicia el procés de primàries. Vés per on, considerat ara un símptoma de transparència, participació i horitzontalitat. Alguns partits fins i tot deixen votar (previ pagament) a foranis que poden ser, fàcilment, d’ideologies diferents a les del propi partit que posa el candidat a consulta de primàries!!!
El resultat de tot plegat és un qui sap què, perquè en realitat es pot donar només una doble dinàmica: o realment és un procés independent i neutral (mai no ha estat supervisat ni monitoritzat per cap organisme extern que en certifiqui la validesa), i llavors pot passar qualsevol cosa, com ja s’ha vist en el cas americà, o bé (el més habitual), darrere d’aquests processos de primàries s’amaga un procés de maquillatge polític que té com a objectiu fer creure a la militància que són ells els qui realment trien i decideixen, i a l’opinió pública i publicada que el seu partit és modern, transparent i democràtic, com no n’hi ha.
El que està passant al PDeCAT de Girona és senzillament això. No s’entén que un partit que governa la ciutat des de fa sis anys, que ostenta l’alcaldia amb majoria absoluta, ni que sigui amb coalició amb un altre partit, que no ha plantejat mai compartir-la amb aquest altre partit, es despengi ara obrint un procés de primàries per triar el candidat a les properes eleccions del 2019.
Des de fora, no s’entén, perquè s’està dient a la ciutadania que el partit no està segur de les persones que avui governen en el seu nom; que qui els representa els genera, com a mínim, dubtes; que hi ha altres candidats possibles, potser fins i tot millors.
I llavors la ciutadania es pot preguntar: i per què vàreu triar aquests i no els altres? Encara no han passat dos anys des de les eleccions i resulta que el partit (que ja no és el que era) planteja primàries per treure’n l’entrellat que han creat ells mateixos?
I ho fa de la manera més “transparent” possible: convocant primàries els primers de tot Catalunya, sense precedents ni referències, donant 48 hores per què els candidats es presentin i recullin els avals necessaris, i convocant una assemblea de militants per a triar un candidat únic –tant se val!- En plena canícula d’estiu, quan Girona està bullint d’efervescència política...
No s’entén si no se sap la història que hi ha al darrere i que arrenca de l’anomenada “operació Ballesta”, la que va portar a ser regidor i automàticament alcalde de la ciutat el número 19 de la llista electoral, passant per davant dels números 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17 i 18 i a la renúncia a l’alcaldia dels números 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10.
L’alcaldessa actual en va ser víctima i copartícip d’aquesta operació, perquè tots van acceptar el joc d’ordres i de pressions que venien de Barcelona i que van malmetre un projecte de vuit anys que havia situat Girona al capdavant del dinamisme cultural, social i econòmic, en uns moments –no ho oblidem- de la crisi econòmica més aguda i cruel.
I ara es vol que les primàries netegin la que ha estat, sens dubte, l’operació política més fosca i nefasta de la història recent de Girona. Però lluny de netejar, el procés que es fa ni és l’adequat, ni és el correcte. Presentar a primàries una única candidata que és l’alcaldessa del partit, és insultar la intel·ligència política dels militants; es com dir, no hem trobat cap alternativa o perquè ningú ha volgut o perquè ningú no ens ha agradat. Si és així, per què primàries? Per què minvar el lideratge polític de la màxima autoritat de la ciutat fent-la passar per una votació de mínims (segurament serà per aclamació, com en els bons moments!) en plena calor xafogosa d’estiu?
I què en deu pensar la ciutadania, que s’ho mira des de fora?
