Un parell de bufes ben donades

Jo fumia mastegots al meu fill. Quan s’ho mereixia, és clar. Tothom ho feia abans i sóc del parer que un parell de bufes, ben donades, arreglen moltes tonteries. Ara no. Ara és un disbarat: els nens tenen sempre la raó i els pares tot ho justifiquen. El resultat és que són uns mimats i consentits. Jo, per exemple, quan una senyoreta deia que el meu fill s’havia portat malament i l’havia castigat a l’escola, feia cas a la mestra i el renyava. Les mares d’avui posen el crit al cel i no creuen a les senyoretes, només als fills. I, ja em perdonaran, però això sí que és una bestiesa.

Arrossego un disgust de fa dies. Encara ho estic paint. Em vaig enfadar molt amb la meva jove. La néta gran em va fer una rebequeria enmig del carrer, perquè volia que li comprés un àlbum de cromos, i es va asseure en un portal i no hi havia manera d’aixecar-la, que no i que no. Uns brams, uns plors, uns crits! Jo estava morta de vergonya, com et pots imaginar. Total, clar, va rebre una fava. I és que què volies que fes, que ja sóc gran, tinc una edat, i se m’esgota la paciència.

Has de pensar, doncs, que quan la meva nora se’n va assabentar, quan les nenes li van dir, em va caure un bon ruixat. Mira que cuido a les nenes tot l’estiu i les porto a la platja i les tragino amunt i avall i acabo rebentada. I et penses que algú m’ho agraeix? I, jo, pobra de mi, no vaig saber què respondre-li. Que a un fill o a una filla els pots engegar a fer punyetes. Però a una jove, no. Millor quedar-se muts i a la gàbia. Que les nores, ja se sap, tenen la paella pel mànec. I si s’empipen amb tu, en un no-res, perds el teu propi fill!