La dupla formada per Warner Bros. i DC Comics tenen el dubtós honor d’haver creat un nou gènere de films de superherois que fan de l’avorriment el seu gran i inconfusible segell. Si amb la trilogia del cavaller fosc de l’amic Christopher Nolan molts no ho acabaven de tenir clar, amb les noves aventures de L’home d’acer, la incipient Lliga de la justícia, i l’esperpèntic Suicide Squad els dubtes s’han acabat convertint en incessants badalls. La nova aportació a aquest gènere arriba de la mà de Wonder Woman, una pel·lícula dirigida per Patty Jenkins que ha de ser la posada en escena de la gran heroïna de DC, creada a finals del 1941 pel psicòleg poliamorós William Moulton Marston.
El film és tot ell un flashback que calca la trama i l’estructura argumental de Capitán América i no tant de Supermán, com suggereixen alguns, i en conseqüència triga quasi una hora a arrencar i mitja més a mostrar-nos Diana Prince -exuberant i vigorosa però molt fluixeta Gal Gadot- en plena acció. Abans, però, un pròleg inicial etern i summament pueril on el tedi comparteix minuts amb una conspiració mortal contra els Déus de l’Olimp i la raó de ser de les amazones a Temiscira, una illa invisible pel món exterior creada per Zeus abans de desaparèixer. Fins i tot a Caballeros del Zodíaco i als films de Percy Jackson hi havia més gràcia reinterpretant els mites grecs. Tot canvia quan un espia americà a la Gran Guerra, Steve Trevor -eficient Chris Pine-, arriba a l’illa per accident, fet que serà definitiu perquè Diana vegi en Ares, Déu de la Guerra, l’artífex màxim d’aquest conflicte bèl·lic i decideixi acompanyar l’agent al front per trobar-lo i derrotar-lo. Com us deia, ha passat hora i mitja i tot em comença a donar igual: el guió ja és una lliçó magistral de previsibilitat i les seves seqüències se succeeixen entre l’avorriment, el ridícul, l’acció sense sentit i l’aparició de personatges de pandereta, en especial un que quan surt per primer cop ja saps que és Ares; ho dic perquè semblava que la pel·li jugava a mantenir el misteri de la seva identitat fins al final, però no. Entre tant despropòsit sobresurt l’excel·lent banda sonora de Rupert Gregson-Williams, tot i que es fa insuficient com per fer-me oblidar -almenys en el meu cas- l’insofrible últim anunci de Jaume Pahissa previ al film i que no para de retrunyir en el meu cervell durant tot el metratge. Ho sento, ho havia de dir.
Hi ha qui diu que Wonder Woman és el millor film de Warner i DC comics fins a la data. Possiblement ho és, cosa que no tinc massa clar en quin lloc deixa a la resta. Ara, intentar vendre el xou com una gran reivindicació de la figura de la dona i del feminisme, que són fites molt lloables, em sembla una autèntica fal·làcia al servei d’un hype buit, artificiós i molestament pretensiós, que de fet són els trets diferencials del cinema superheroic de Warner i DC. El còmic de Moulton Marston apostava fort pel matriarcat com a formula per canviar i millorar el món; en el film, el matriarcat és una tribu de dones guerreres vestides sexy que odien l’home i desconfien d’ell, un propòsit que fins i tot a Xena, la princesa guerrera tractaven amb més rigor, que ja és dir. No és per posar el dit a la nafra però amb aquest panorama, per poc que Marvel, la gran rival en això del cinema de superherois, faci les coses mínimament netes i polides, ho té tot fet. La resta, una broma.
