Fer remakes no sempre és un bon negoci. De fet, tinc la certesa que mai ho és, encara que els seus responsables intentin fer-nos creure als espectadors que sí. Hi ha remakes i remakes, cert, però per norma la gran majoria acaben sent films dissenyats únicament per a ingressar diners fàcils gràcies al renom d’obres passades infinitament superiors i –el més important- a la respectiva ignorància del seu públic potencial. El cas d’aquesta Baywatch, actualització cinematogràfica de la mítica sèrie de televisió dels noranta protagonitzada per David Hasselhoff i Pamela Anderson, entre altres, és un magnífic exemple.
La sèrie se centrava en les vivències del cos de vigilants i socorristes de les platges de Malibú, un producte que bevia molt del modus vivendi de la costa californiana d’aquella època, de la música, el sol, les taules surf i els cossos esculturals de nois i noies de bon veure, elements fonamentals que, no exempts d’humor i autoparòdia, van convertir-lo en un xou simpàtic, molt vinculat al format videoclip, fàcilment consumible i, en definitiva, summament exportable arreu del món. Al contrari, aquest film dirigit per Seth Gordon oblida totes aquestes qualitats contextuals i desaprofita l’oportunitat única de revisar una de les poques fórmules passades que sí que es prestava a una renovació generacional, per a riure-se’n exclusivament. I el més irritant és que ho fa sense guió, sense escenes d’acció ben tramades, amb una banda sonora penosa i lamentable i amb un càsting molestament mediocre, tot i la solvència de Dwayne Johnson. En efecte, estem davant un remake que abandona el veritable leitmotiv de la sèrie, la vigilància i el socorrisme a les platges, per suggerir-nos un film detectivesc molt més pròxim a l’oblidable spin-off de la sèrie original, l’esperpèntica Baywatch Nights, tot i que passat pel filtre de la comèdia estúpida, una proposta que potser funciona en alguna seqüència però que en el còmput global s’estavella estrepitosament fins a ratllar la vergonya aliena. Una veritable llàstima per a una sèrie que mereixia més respecte.
Amb tot això, no cal dir que fins i tot l’episodi més fluix de la sèrie, que amb 12 temporades a les espatlles en tenia molts, està per sobre d’aquest despropòsit insofrible i execrable. Ni tan sols els cameos estel·lars dels sempre eterns Hasselhoff i Anderson aconsegueixen alleugerir el malestar per haver cedit a aquesta fraudulenta crida a la nostàlgia. I als més joves, a qui sens dubte va dirigit aquest subproducte, només un consell: en qüestió de remakes, qualsevol temps passat va ser sempre millor.
