El círculo és d’aquelles propostes cinematogràfiques que, sense saber exactament perquè, un dia acabes veient al cinema i en surts amb els ulls plorant sang. I això que les opinions més optimistes apuntaven a referències de traca com 1984, El show de Truman o la sèrie Black Mirror, però tot era un insultant miratge. Tant per tant hauria d’haver triat la nova de Jack Sparrow, que almenys hagués rigut.
El film gira al voltant de El círculo, una empresa creadora d’una nova xarxa social mundial del mateix nom que, primer amb els treballadors i seguidament amb els usuaris, debat i proposa la pèrdua de la privacitat individual com a pas ineludible per a l’assoliment d’una democràcia molt més transparent, justa i plena, una utopia amb subtil toc de ciència-ficció que si bé pot convidar a la reflexió inicialment, en tan sols vint minuts t’adones que te l’han fotut doblegada. En efecte, qualsevol dels casposos films d’acció Z que fan actualment Steven Seagal, Dolph Lundgren o Jean Claude Van Damme tenen més reflexió existencial que aquest esperpent escrit i dirigit per James Ponsoldt. La realització és tan impersonal i asèptica que ni la carregosa postproducció high-tech aconsegueix dissimular-la, i a sobre el guió fa aigües per tots costats, especialment els diàlegs, fent del xou final un autèntic absurd que només uns bons actors en estat de gràcia o molt enfarlopats podrien mirar de redreçar. No, no és el cas, perquè ni un sol membre del càsting principal es creu absolutament res del que està passant, sobretot Tom Hanks, que aquí dignifica involuntàriament els papers de les meravelloses comèdies juvenils que va protagonitzar durant els vuitanta i de les quals sempre ha renegat, i l’Emma Watson, fins a la data l’actriu més horrible que he vist mai en una sala de cinema. Cal destacar, això sí, l’enyorat Bill Paxton, l’únic actor que honora la seva professió però que amb el seu paper de malalt d’esclerosi múltiple ajuda a què tot plegat no hi hagi per on agafar-ho.
Diuen que el film és una adaptació de la novel·la homònima de David Eggers, obra que ja no llegiré però que de ben segur és infinitament millor que aquest despropòsit infantil. Per mi és tard però vosaltres, si us pica la curiositat, millor que llegiu insensats!
