Si no vaig errat, aquest 2017 expira el conveni que en el seu dia van signar la Generalitat de Catalunya i el Bisbat de Girona per a la gestió del Museu d’Art de Girona (md’Art), que té els seus orígens en la reunió que el 1976 van fer Bisbat i Diputació de Girona de les seves respectives col·leccions arqueològiques i artístiques del Museu Diocesà i del Museu Provincial.
Girona és una ciutat amb un vast i ric patrimoni històric, però també cultural i artístic. Ho testimonien les peces de gran valor que guarden les diferents institucions museístiques de la ciutat, de procedència i titularitat diversa i variada. I aquest és precisament el problema que se’ns planteja avui i que posem sobre la taula en ocasió d’aquesta circumstància. Girona té molts museus, però molts museus petits i sense grans possibilitats de creixement. Intentaré no deixar-me’n cap: el Museu Arqueològic de Catalunya (seu de Sant Pere de Galligants), el Museu d’Història de Girona, el Museu d’Història dels Jueus, el Museu del Cinema, el Museu d’Art de Girona i el Museu Capitular de la Catedral de Girona.
Fins aquí els que podríem qualificar estrictament com a museus. Afegim-hi també institucions i/o organismes vinculats directament o indirecta al món de la conservació i la difusió del patrimoni artístic i històric: la Casa Masó, el recent creat Museu d’Art Modern i Contemporani de Girona, que està previst que obri a la Casa Pastors i el Bòlit, Centre d’Art Contemporani.
Amb tot aquest reguitzell d’institucions museístiques i les col·leccions de gran vàlua que exhibeixen i/o guarden, Girona es podria posicionar en un lloc destacat com a ciutat museística, patrimonial i artística de Catalunya. Què falta per què passi això? Ambició, coordinació i inversió. Ambició perquè d’una vegada per totes s’aposti pel patrimoni de la ciutat en el seu conjunt, en un diàleg permanent i complementari entre els museus i els edificis, els objectes i el seu discurs, l’entorn i el context. Un museu ja no és el que era abans: un contenidor d’objectes del passat amb valor, aquella vella distinció entre el que era vell i el que era antic; un museu avui és el discurs viu de la història, de la cultura, de la societat, de la comunitat humana que ha construït la ciutat al llarg dels segles.
Coordinació, perquè d’una vegada per totes s’aposti per unificar, o si més no coordinar, institucions, gestió i discurs per superar l’etapa caduca i obsoleta inspirada en aquell principi de “un edifici, un museu”, i avançar cap a la idea integradora “un museu, vàries seus”. Girona podria entrar amb força en la llista d’aquelles ciutats que aposten per un sector museístic que expliqui la ciutat, com ha fet Berlín, per posar un exemple, amb “l’Illa dels Museus”.
Una bona part dels nostres museus tenen la seu al casc històric, la majoria a l’entorn de la Catedral i això no ho té qualsevol. És un valor afegit, si se sap aprofitar i es té visió de futur. A cada seu una lectura del discurs museístic de la ciutat, però només un discurs, ordenat de la manera que es cregui més convenient. Arqueologia, Història i Art al servei d’una ciutat que s’entengui i que es revaloritzi en una lectura integradora dels edificis, els objectes i el context viu (i això també vol dir actual, amb un discurs plenament contemporani i dinàmic, com el que proposa el Bòlit). I la Catedral o la Plaça dels Museus com a nexe d’unió.
Inversió, perquè volem construir una ciutat i un país que mirin al segle XXI i no al XX o al XIX, perquè la cultura i el patrimoni, la conservació, la difusió, i sobretot la pedagogia entre els més petits, és fonamental per a bastir una comunitat de progrés i de benestar. Girona té la immensa sort de poder jugar en aquesta lliga, perquè té tots els elements imprescindibles per a bastir un projecte d’aquestes característiques.
El que dèiem, només falta ambició, coordinació i inversió. El més fàcil, perquè el patrimoni, l’art, la història i la cultura ja la tenim en el nostre adn.
La plaça dels museus
