Alien: covenant, la mare dels ous

-ALERTA, CONTÉ SPOILERS-

Després de la controvertida estrena de Prometheus ara fa cinc anys, hi havia certes reserves davant l’arribada a les cartelleres de la seva continuació, Alien: covenant, nou film d’aquest intent per fer renéixer comercialment la saga Alien. En aquella ocasió, el director Ridley Scott, prenia el risc d’allunyar-se de la trama clàssica per fer-nos partícips d’algunes interessants hipòtesis sobre els jardiners de l’espai, els suposats responsables directes de l’origen de la vida a l’univers, decisió que relegava els mítics depredadors alienígenes a un pla molt secundari que no va acabar de convèncer el públic més fidel. En aquest nou film que ara ens arriba, en canvi, l’autor britànic ha adoptat una línia molt més salomònica; això es tradueix en un relat que intenta tancar alguns dels dubtes oberts a Prometheus, sí, però que acaba reorientant la trama cap al naixement del, ara sí, més mortífer alienígena cinematogràfic conegut fins a la data.


El film arrenca malament, amb una seqüència inicial presumptuosa i innecessària amb reminiscències filosòfiques i existencials dels Kubrick i Asimov més pesats, i que tornarà com un bumerang en escenes posteriors. Per sort, de seguida ens endinsem a l’interior del transbordador espacial Covenant, una nau que transporta milers d’humans dorments que esperen ser despertats per a colonitzar un planeta verge desconegut d’estructura similar a la Terra. Un misteriós missatge de socors d’un planeta proper, però, trastoca els plans de la tripulació que -Oh, sorpresa!- s’hi acosta per acabar de trobar-la mare dels ous. I mai més ben dit. El film segueix doncs l’estructura del primer film original, però també és cert que tot i la poca originalitat no decau en cap moment, ja sigui gràcies a escenes esperpèntiques que semblen extretes de la saga Destino Final (el despertar de la tripulació o l’explosió de la primera nau exploratòria), a un guió una miqueta més ben escrit que el de Prometheus, i sobretot a una mitja hora final de pura pirotècnia visual amb un alien esplendorós que fa oblidar la resta de despropòsits i que ens remet a Aliens: el retorn, possiblement el millor film de tota la saga, per a major glòria de James Cameron i H.R. Giger.

Tot i ser massa llarga pel que s’explica, i fulminar amb un flashback absurd, mal exposat i fora de lloc el més interessant de Prometheus, l’existència de la civilització dels jardiners de l’espai i el seu veritable leitmotiv a l’univers, Alien: covenant mai perd l’estela del bon cinema comercial, i a sobre ens regala algun gir inesperat. Les males crítiques que el film sembla que ja està recollint es deuen més a les expectatives d’un públic obstinat a veure extensions de records sobrevalorats que a la factura d’un film prou notable. Entre el càsting, cal destacar per sobre de tots a Michael Fassbender, que brilla en el seu doble paper d’androide sintètic, i que ens ofereix, a més, els passatges més obscurs, inquietants i pertorbadors de tot el film, una mena de reflexió silenciosa a dos veus sobre els límits de la ciència, la intel·ligència artificial i en definitiva el poder real de l’etern Prometeu; el somni clàssic de crear vida, un debat molt més actual i imminent del que tots podríem pensar.