Durant molt de temps s’ha fet difícil passar-s’ho bé al cinema amb un film sobre amenaces alienígenes, no perquè no se’n fessin sinó més aviat perquè el subgènere s’havia vist saturat de productes tan deutors de franquícies com Alien, Predator o IndependenceDay que s’havia vist arrossegat cap a la sèrie B i canals de distribució i exhibició molt més alternatius. L’estrena en sales comercials de Life, de Daniel Espinosa, amb un càsting encapçalat per Ryan Reynolds, Rebecca Ferguson i un sempre eficient Jake Gyllenhaal, tot plegat degut possiblement al renaixement comercial de les arxiconegudes i mencionades sagues, confirma el retorn d’un subgènere que sembla haver-se oxigenat.
I això que Life, com la gran majoria de films amb la mateixa trama argumental (grup d’astronautes reclosos en una estació espacial investigant una suposada nova mostra de vida alienígena), tampoc pot negar la seva subordinació al vuitè passatger, però no s’amaga, i de fet això s’acaba convertint, sorprenentment, en el seu punt fort, perquè tot i partir d’unes premisses molt properes al clàssic de Ridley Scott, el film aconsegueix donar-los la volta i excel·lir, fins i tot, en suspens i acció fins a quasi l’últim pla del metratge. La progressiva successió de morts i en especial l’escena en què uns dels astronautes es veu obligat a tancar-se a la cel·la dormitori per protegir-se del polissó, s’erigeixen en els punts àlgids d’una tensió angoixant que va in crescendo. I és que només amb un guió ben escrit, una gran direcció, uns FX i un disseny de producció magnífics encapçalats per la fisonomia d’un ‘bitxo’ repulsiu a mig camí entre una sèpia i un mini-Cthulhu, i el savoir faire d’uns actors eficients que saben en tot moment el tipus de xou en què es troben, un film d’aquestes característiques, que has vist abans moltes vegades, pot acabar esdevenint un digne entreteniment. A més, val a dir-ho, tot plegat hagués funcionat perfectament com a preqüela de Venom (un dels més carismàtics i estimats antagonistes d’Spider-Man) si el rumor estès per internet al respecte durant mesos hagués estat cert.
En definitiva, Life és un film al qual li costa arrencar, potser per l’inexcusable i imprescindible exposició de tòpics contextualitzadors inicials, però tan bon punt Calvin desperta (només un nen li pot posar un nom com aquest a un ésser tan fastigós i repel·lent), el film posa la directa per oferir-nos un no parar de bones intencions; una lluita per la supervivència entre dues espècies bel·ligerants on no hi tenen cabuda els traumes i les vides passades dels tripulants -que de fet no interessen ningú- per acabar abraçant un desenllaç amb certa mala llet i que, com manen els cànons, obre la porta a una seqüela, i potser també a l’ampliació de la gran família alienígena cinematogràfica. Temps al temps.
