Álex de la Iglesia té un talent innat per a radiografiar i caricaturitzar les misèries humanes. Aquesta és una de les etiquetes que millor defineixen el gran cineasta que és. Unes vegades toca diana amb el resultat i d’altres potser se’n desvia massa, però el cert és que aquest gust per la deformació i tractament de la psique humana identifiquen perfectament el seu estil i les seves obres magnes, El día de la bestia, Muertos de Risa i La comunidad. Amb El Bar, De la Iglesia torna a excel·lir en la comèdia negra, el seu gènere per antonomàsia, i sobretot en el ranci costumisme i l’absurda paranoia, elements marca de la casa amb els quals li encanta fer ballar i embogir els seus personatges, i ho fa recolzant-se en l’atmosfera enrarida i perniciosa d’un bar de mala mort, com la del seu popular curt Mirindas asesinas, i en la fauna fastigosament ambiciosa i egoista de La comunidad, sens dubte, el seu film de capçalera. El resultat és una lliçó magistral de direcció i de disseny de producció com feia temps que no li veiem.
En línies generals, el film, amb un superb pla seqüència inicial de presentació de personatges que desemboca en un no menys excel·lent treball al davant i al darrere de la càmera, és or pur, cinema amb majúscules. L’únic problema és el mateix que tenen moltes de les grans obres de grans cineastes: que s’agraden massa i els hi costa tallar, sobretot al tram final. En el cas concret això s’accentua quan es trenca la màgia claustrofòbica del bar i els personatges es veuen obligats a descendir a les seves clavegueres, que són de fet les clavegueres de la nostra societat bruta i embossada de merda, amb uns personatges totalment despullats de prejudicis i lluitant per la seva vida com autèntiques rates. El desenllaç el tenim al davant, de fet quasi el toquem amb les mans, però el realitzador basc s’entesta a donar-hi voltes i a estirar-lo injustificadament fins a l’extenuació i la visceralitat, i més quan alguns dels successos, dels girs exposats, per com es plantegen i es desenvolupen, comencen a perdre veracitat, a semblar massa forçats. De fet, tampoc és que quedi molt clar tot el que suposadament hauria de justificar les accions dels personatges, aïllats del món exterior durant pràcticament tot el metratge. Però potser aquesta és la voluntat del film, no ho nego, l’encant d’una paranoia col·lectiva que per moments coqueteja molt agradablement amb La Nit dels morts vivents, La comisaría del distrito 13, i fins i tot amb La cabina, el no menys mític migmetratge d’Antonio Mercero.
En definitiva, El bar és un retorn als orígens més delirants i frontalment més entretinguts d’un De la Iglesia que, malgrat tot, no acaba de domar els seus excessos freaks, una grandiloqüència que, tot i més rebaixada que a Balada triste de trompeta i a Las brujas de Zugarramurdi, els seus darrers i imprescindibles films, ajuda a entendre la contrarietat i el desencís que darrerament l’acompanyen com a autor.
