És evident que la idea de que una part no pot decidir allò que afecta al tot ha quallat en l’imaginari del espanyols. No fa gaire que deia un destacat polític socialista que el braç- fent el símil amb una persona- no pot separar-se del cos sense el consentiment global del cos. El problema rau en el fet de voler comparar l’estat amb una persona. Difícilment podríem fer el símil del cos humà quan el cervell es dedica a amputar parts del cos perquè li fan nosa, com qui elimina un pòlip maligne; la llengua catalana per posar un exemple, vull dir la llengua parlada a València o a les Illes, a Aragó o a Catalunya o al Rosselló.
El procés iniciat pels dos partits dinàstics, els mateixos que en el passat aspiraven a donar un vernís de modernitat a l’Espanya del regenaracionisme del S.XIX, s’han posat d’acord per donar “ canya” als que ostaculitzen la “unidad de destino universal”, siguin partits nous amb aspiracions centralistes o els minoritaris perifèrics de sempre.
Aquests partits caducs i rancis no s’han adonat que el marc global del nostre món requereix unitats ben cohesionades amb capacitat per respondre a les crisis d’una manera àgil i efectiva; amb una participació ciutadana activa en l’acció de govern per castigar els corruptes. Que pensar allò de “más vale grande” només té sentit si el que es pretén és mantenir la corrupció perquè el poble, incapaç de ser protagonista, s’inhibeix en front d’un estat que està per damunt de tot. L’immens matalàs que ens volen posar al damunt- com deia en Raimon- ha de servir per silenciar la democràcia, per augmentar l’abstenció, per perpetuar el seu futur, el del clientelisme de l’alternança en el poder.
Som hereus del silenci imposat per tants anys de males pràctiques, de dictadures i del tardo franquisme edulcurat amb una pàtina democràtica que, quan s’ha sacsejat una mica, ha deixat al descobert la misèria moral de l’estat més corrupte per metre quadrat d’Europa. Corrupció liderada pels partits de la Espanya Comunitaria, dels grans i dels petits, I malgrat tot, la societat aguanta, disciplinada, la destrucció del benestar mentre la minoria rica es fa més rica.
Catalunya ha iniciat una revolució pacífica, amb uns polítics que s’han vist forçats a reconduir-la amb el perill que suposava quedar-ne a fora. Aquesta revolució, com tantes, té moltes amenaces; a dins i a fora. Les de fora són òbvies però les de dins han de ser corregides per la força del poble. No oblidem que els partits de casa han aprofitat les engrunes del poder central que volen mantenir. Mentre no quedi res, els tindrem al costat, però quan el gran poder europeu els ensenyi el dit amenaçador tinc la impressió que els tremolaran les cames i és aquí on el POBLE, més que mai, haurà de donar el pas decidit per desafiar amb la màxima unitat possible, la conxorxa dels països membres capitanejats per en Barroso. Si ho fem així , Europa haurà de pactar amb el poble català perquè tots hi surtin guanyant. Heus aquí la realitat. Hem de donar suport a tots aquells que , des dels mitjans alternatius-ANC, col·lectius, partits sense representació parlamentària, editors de diaris digitals…- constitueixen una força de xoc capaç de collar de curt les temptacions que de ben segur tenen i tindran els que també són responsables de la situació crítica en que es troba el poble català.
Ni 'creiem en les pistoles' ni ens refiem dels polítics!
