Tinc dues coses que em preocupen i m’ocupen, políticament. Una: La SOBIRANIA. Que el govern i el primer partit de l’oposició compleixin els acords del seu programa sobre el Referèndum i facin la pregunta diàfana amb dues respostes l’any 2014. Això és sobirania i el demés són eufemismes per anomenar-se demòcrates però evitant el risc d’una possible independència.
Catalunya i Espanya poden ser moltes coses en el futur; republicanes, federals, confederals, autonòmiques... Ho decidiran els catalans i espanyols, és clar, però ara no juguem a futurismes, ara volem saber què diuen les majories silencioses i les sorolloses sobre la dependència i la independència. L’estatut “ ribotejat ” no era un matís prou clar de la dependència? Encara ens hem d’arrossegar més per continuar en una mena de teranyina que ens immobilitza?
Algun demòcrata de veritat pot afirmar que fer una consulta al poble és un problema? Assumir la responsabilitat derivada de l’exercici de la llibertat és la democràcia real. No l’estem reclamant des de la ètica?; doncs siguem coherents d’una vegada.
Mirem qui hi ha darrera la trama per ordir l’espessa teranyina; els Duran, Navarro, Lara i els de sempre. Tots tenen en comú l’interès en el seu hort particular. No ens han pres el pèl amb la Constitució que vam acceptar per sortir de pressa i corrents del franquisme i que perpetuava l’Espanya del Felipisme borbònic?; no ha estat una aixecada de camisa la farsa d’un fallit cop d’estat per consolidar una monarquia franquista? I pensar que això ho ensenyava als meus alumnes...quina vergonya to plegat. I per fi, després de 35 anys esperant que alguna cosa es mouria dins de l’Espanya moderna ; ara resulta que la consulta és un problema; o com diria el gran estadista Felipe González, “ El Independentismo es imposible”. Es clar, allò d’una Patria grande i libre ha substituït el dret a l’autodeterminació de Suresnes.
La segona cosa que em preocupa és la PEDAGOGIA. Cóm fer arribar a tots els catalans i catalanes que la possibilitat de construir un nou estat és una oportunitat única que val la pena no malbaratar.
No ens podem permetre la gosadia de creure que hi ha una majoria suficient per construir un NOU ESTAT ; hi ha molta gent que per inèrcia no vol canvis ( és una llei de la naturalesa), altres tenen lligams emocionals ben legítims, uns pocs tenen interessos lucratius o de poder amb capacitat per fer discursos de la por, que són els més fàcils.
He de ser sincer, jo també sóc egoista i covard . A mi el que em preocupa de continuar essent dependent és perdre la pensió després de més de 42 anys de treballar i cotitzar( ja ens han anunciat que ens encongiran un promig de 2% cada any del nostre sou fins que Espanya tingui superàvit..., tenir una taxa d’atur de més del 25% fins que Espanya...que es continuï invertint en cohesionar Espanya amb trens d’alta velocitat deficitaris; que no hi hagi ni rastre de destinar recursos a Catalunya segons compromisos autonòmics ni d’eficiència econòmica. I amb tot això no veuré els meus néts perquè , amb més del 56% d’atur Juvenil,el segon país després de Grècia, hauran d’emigrar cap algun estat on la gent sí és sobirana.
Assumeixo el que el col.lectiu SÚMATE de l’Hospitalet ha fet públic; construirem un país petit però ho farem entre tots. L’esperit del manifest s’hauria d’escampar a tots els racons del país, de manera organitzada, coordinada des de les institucions amb capacitat de lideratge, perquè sigui una realitat la de bastir un nou estat que defensi l’interès general dels que hi vivim, sense exclusions.
Contra els paranys de l’immobilisme
