Què dic si dic que l’ànima s’acobla al cos buscant-li cada racó i s’ajusta perfecta a la seva dimensió? Si dic que el cos és la representació palpable de l’ànima, què dic? Què dic si dic que el contenidor i el contingut es confonen i acaben siguent una mateix cosa, de tal manera que la forma és la presentació manifesta, clara i evident del contingut? Què dic si dic que en la forma hi ha l’esperit? La poca flexibilitat d’un cos ens dona pista de la poca flexibilitat de la ment d’aquell cos. La impossibilitat de sortir del seu propi rumb per adaptar-se, la creença en la seva pròpia i única veritat. Quan la matèria es revela contra l’esperit, la malaltia no només ataca a la forma, també a l’esperit.

No només se’n recent la primera, l’altra també en participa. Quan l’esperit es desentén de la matèria, la malaltia burxa a totes dues essències.

Què dic si dic que noto els pulmons com si d’una bèstia ferotge es tractés i els seus alvèols fossin urpes que m’esgarrapen l’ànima i m’impossibiliten de fer el que més estimo: portar en braços a una nena, caminar pel bosc, exigir a l’ànima i posar-la nerviosa, respirar a fons, córrer, cridar, somiar valent... si dic que no n’hi ha prou a curar uns símptomes que cal curar un cos, o curar una ànima –que és el mateix – i per això es requereix la comprensió de cos i esperit, del tot, què dic? Què dic si dic que no hi ha esperit sense matèria, no hi ha ànima sense cos, no hi ha contingut sense continent? Si dic que en l’ésser viu no hi ha dues substàncies, què dic, ara que sento que m’estripen per dins?