És aquí amb mi. Li haig de dir. O li dius tu. No podem continuar així. Ho ha de saber. No em sembla bé. Jo, no puc més. No està bé. No li podem fer això. No li vull fer. Em sento malament i no m’agrada. No em vull amagar de res. Sento el que sento i ja està. Tu fes el que vulguis, però jo li explico. És el millor que podem fer. Estarem més tranquils, més bé. No ens n’hem d’amagar. D’acord, li farà mal, però encara és més dolorós que li amaguem i que ho sàpiga per algú altre, això sí que li faria mal. Prou. Em vas dir que això nostre era una equivocació, no? N’estem convençuts, no? doncs siguem sincers amb ella. A mi no m’agrada que m’amaguin les coses, ja ho saps. Hem sigut prou sincers tots dos. Em fa mal dir-te això però jo encara sento que estic amb tu. No, perdona. Ja ho sé. Sí, sí. Tens raó. Però encara ho sento. Ens veurem? D’acord. No. No. Siguem forts. Jo també ho vull així. Almenys no ens enganyem. No vull viure en fals però penso que quinze dies no són prou temps. No. No fa tant. Vas venir dimarts passat. Bé, sí. Has marxat. Però pots tornar. Perdona, perdona, perdona. Quedem i en parlem? D’acord. Doncs li dic. Ella s’ha portat molt bé sempre amb mi. És la meva cunyada, bé, ara ja no, però segueix essent la meva amiga. Tinc la sensació que estic vivint una mentida i no ho dic per tu. No suporto a la gent que menteix. I jo em sento instal·lada en la mentida. No ho dic per tu. Si nosaltres dos som sincers. Sí. Sí. Siguem sincers també amb la gent que ens estimem. Li diré. Ho tinc clar: li dic.

Para el Whatsapp i aixeca el cap. La seva cunyada no ha callat en tota l’estona. És molt així, alegre i desimbolta. Espontània. Però ara calla perquè veu que ella li ha de dir alguna cosa. Fa estona que sap que no l’escolta. La veu molt perduda. La sap perduda.

-Amb en Lluís ens separem.

-Ho sé.

-Ja ho saps?

-M’ho va dir... m’ho va dir l’Anna.

-Qui és l’Anna?

-La seva xicota actual.

-Quan?

-Quan què?

-Quan t’ho va dir, aquesta?

-Ja fa un mes que no esteu junts, no?

-...

-Ho sento.