LAC. Les Ballets de Montecarlo. Coreografia: Jean-Christophe Maillot. Música: Piotr I. Txaikovski. Escenografia: Ernest Pignon. Vestuari: Phillipe Guillotel. Il·luminació: J.C. Maillot i S. Théry. Dramatúrgia: Jean Rouaud. Rols principals: G. Corrado (Rei), M. Koike (Reina), B. Coppieters (Sa Majestat La Nit), S. Bourgond (El Príncep), A. Behrend (Cigne Blanc), A. Ball (Cigne Negre), J. Berbruggen (Confident). Imatge: El Príncep, Sa Majestat La Nit i el Cigne Negre. Autor: Toti Ferrer.
Llac contemporani
La relectura que fan a LAC el coreògraf Jean-Christophe Maillot (Les Ballets de Montecarlo) i l'escriptor Jean Rouaud d'El Llac dels cignes és bella, poètica, seductora i estimulant, en el fons i en la forma. Rouaud i Maillot en fan una reinterpretació fosca, complexa, gairebé tel·lúrica, fugint de l'ortodòxia i el pes de la tradició, i introduint elements que estan al límit de la subversió del relat original, fins el punt de canviar un personatge clau en la trama com és el mag Rothbart per Sa Majestat la Nit, encarnada per una fascinant Bernice Coppieters, o de desdoblar els cignes negre i blanc, Odile i Odette. La funcionalitat del rol de Sa Majestat la Nit és la mateixa, però aquest canvi l'enriqueix, atorgant una altra dimensió al seu personatge, però també al de la seva filla Odile i de passada a tots els de la família reial, posant de relleu unes pulsions impensables en una lectura ortodoxa de la peça, molt més senzilla, i obviant determinats elements màgics que distancien, de manera que el públic té més present encara que el que s'escateix dalt de l'escenari té molt a veure amb la pròpia condició humana. L'operació només es pot portar a terme lliure de qualsevol prejudici i coneixement anterior mínimament profund de l'argument d'aquest ballet, tal i com reconeix Rouaud. El resultat és una lectura de la història radicalment contemporània, preservant la tradició, amb un punt maquiavèl·lic, en què el motor narratiu són les dualitats i les tensions creades entre el bé i el mal, el dia i la nit, el candor i l'erotisme (n'hi ha a cabassos, i això casa malament amb els tutús, inexistents) o l'amor i el desig nu, per llançar una mirada inquisitiva sobre les pors arcaiques. La subversió, però, no és en l'esperit de l'espectacle. En la narració i en la coreografia existeix el desig d'evolucionar, d'incorporar avantguarda a la tradició, i existeix també un esplèndid sentit de la teatralitat que permet al públic seguir la narració amb facilitat, sense concessions a l'efectisme, reivindicant el relat i situant-lo al centre de l'espectacle, desproveït d'excessos que l'enfarfeguin. L'embolcall és la bella música de Txaikovski, són delicioses composicions de grup estèticament impecables, és la latència d'una ironia fina i d'un maliciós sentit de l'humor, és la tècnica exquisida i la capacitat expressiva de la cinquantena llarga de ballarins de la companyia, amb una menció especial als rols protagonistes. Mai ha estat més adequada, en marxar, la salutació dels cignes de l'estany del majestuós Castell de Peralada.
