'Les aventures de Tadeo Jones', crònica d’un èxit anunciat

El cinema d’animació, i en concret el familiar, és un dels punts febles de la cinematografia del país (entre molts altres, no cal dir-ho, clar). Un pensa en sagues conegudes com Toy Story, Shrek o la més recent Madagascar, i es pregunta quan tindrem un producte familiar propi d’una certa qualitat i rellevància (del més adult ja tenim bona mostra, per cert, amb Arrugas, excel·lent film d'Ignacio Ferrreras sobre la vellesa, adaptació del còmic de Paco Roca, del tot recomanable). I això que talent no en falta, perquè de sobres és conegut l’èxode d’animadors d’aquí per treballar als estudis de la meca del cine, a Pixar, Disney, Paramount, i Amblin, entre d'altres. Potser el cas més conegut i alhora paradoxal és el dels germans catalans Jordi i Carlos Grangel, que des del seu estudi de Barcelona han treballat durant més de 15 anys per Dreamworks, posant el seu talent i segell al servei d'una llista interminable de creacions, algunes tan conegudes com la celebrada La novia cadáver, de Tim Burton.

Tadeo Jones és un personatge creat per l’animador val·lisoletà Enrique Gato l’any 2001 per un projecte quasi experimental per millorar les possibilitats d’animació i dinamisme dels seus personatges. Gato va crear doncs a Tadeo basant-se, com és obvi, en Indiana Jones, l’arqueòleg més conegut del món, en quant a professió, i sobretot al superheroi més conegut del país, el Superlópez de Jan (Gato també en va fer un curtmetratge deliciós) per donar-li forma, caràcter i estil al personatge. A raó d’això va néixer la seva primera aventura curta Tadeo Jones (n’hi ha una seqüela, Tadeo Jones y el sótano maldito), el que a dia d’avui és el curtmetratge d’animació més premiat en la història del país (dos Goya inclosos). Els que portem uns quants anys immersos en el món del curtmetratge, respectem i coneixem de sobres al gran Tadeo Jones, i el seu salt al llargmetratge era un ‘runrun’ esperat i lògic, que potser s’ha demorat massa en el temps.

Com era d’esperar, Les aventures de Tadeo Jones (el gironí Edmon Roch n’és un dels seus productors) és un producte destinat a un públic familiar, i molt malament s’havien de fer les coses perquè se li negués l’èxit (nº 1 a taquilla el primer cap de setmana, superant fins i tot al propi Abraham Lincoln: cazador de vampiros). Gato, que com és evident ha millorat i molt la mobilitat, el disseny i sobretot el 3D de les seves primerenques animacions, agafa com a punt referencial la paròdia per engrescar als més grans. Als més petits se’ls agafa ràpid, sobretot amb aquesta explosió de colors, moviments i simpatia que destil·len tots els seus personatges. Sembla fàcil però no ho és en absolut. Fins i tot en el seu argument hi ha lloc pel missatge i la crítica, que pot deixar tocat a més d’un; Tadeo és un paleta (?) que somia amb ser arqueòleg aventurer. Una confusió el permetrà viatjar a la ciutat perduda dels Inques, i fer-lo realitat. Missatge? Qualsevol destí és millor que aquest país (digues-li X, digues-li Y) per intentar fer realitat els teus somnis. El film aguanta força bé (potser el guió és massa previsible, un pèl flonjo, i es nota que tot està força estirat per encaixar en la durada estàndard del llargmetratge, però amb això ja estem filant molt i molt prim. Massa potser.

En resum, Les aventures de Tadeo Jones és una gran proposta de cinema d’animació fresc, entretingut i sense cap altra pretensió que fer passar una bona estona a grans i petits, cosa que a Brave, per exemple, per posar la darrera i soporífera (i en algun moment patètica) creació de la magnànima Pixar, ja li agradaria haver aconseguit. Fins i tot els doblatges estan més que decents (en especial José Mota, amb qui fa anys que tinc un problema de tolerància), i és molt d’agrair que cap dels seus personatges tingui la veu d’Iniesta, Piqué o la mare que els va arribar a parir. Potser Tadeo arrossegarà inicialment l’estigma de ‘per ser d'aquí, no està malament’, però això no és més que una mostra del clàssic i lògic escepticisme del públic de casa, escaldat amb altres intents tan infumables com El lince o Planet 51. El talent de Gato dona per molt més. I millor. Temps al temps. 

El millor: les animacions, la simpatia dels personatges, i fer del tot un producte interessant per grans i petits.

El pitjor: l’allargament d’una trama que amb una hora estava tot més que explicat.

Aquesta secció està patrocinada per: