Cert és que el film presenta més d’un forat en el guió, cosa més que previsible si el guionista del llibret ha estat Damon Lindelof, guionista de Lost, la major venuda de fum que s’ha vist mai en la història de la televisió. En aquest sentit, era d’esperar que la trama presentés buits intencionats que juguessin amb el suspens i obrissin una porta a les especulacions (val a dir que la història ha estat plantejada i dissenyada com el primer episodi d’una trilogia). El que molesta de tot això, però, és passar amb peus de plom pel quid del tot, sense quasi ni tractar-lo, per l’evident interès comercial de voler donar forma a una sèrie de films, i qui sap si a una nova franquícia. Deixar jugar a l’espectador sempre està bé, però prendre-li el pèl és el que fa que cada cop siguem més els que enyorem a Kim Dotcom.
Possiblement també sigui discutible el punt de partida argumental, el ja tòpic i possible origen extraterrestre de la raça humana segons indicis trobats en diferents cultures i civilitzacions del nostre planeta, allunyades entre elles en temps i espai (un argument esgrimit fa anys per Iker Jiménez i els seus col·laboradors a les seves impagables tertúlies televisives), però en el fons, a la pràctica, tot això esdevé un macguffin del tot eficient, un motiu suficient per justificar el viatge de la nau Prometheus a la troballa d’aquests extraterrestres creadors nostres (i per tant també d’altres) anomenats ‘enginyers’. També se li ha discutit al film algun anacronisme, alguna incongruència temporal si es té en compte que l'acció del film és anterior en el temps a la mítica Alien, el octavo pasajero sobretot pel que fa a l’avançada tecnologia de la Prometheus en relació a la Nostromo, en teoria posterior (per cert, jo sóc dels que creu que Prometheus no és una preqüela d’Alien, sinó més aviat un spin-off). Si no som capaços d’acceptar certes llicències entre films que estan fets amb trenta-tres anys de diferència, i lluny d’entendre-ho ens incomoda, potser és hora de reconèixer que ens hem equivocat de pel·lícula.
El film presenta dos escenes genials, memorables. [SPOILERS] La primera la de ‘l’enginyer’ sacrificant-se per barrejar el seu ADN amb aigua, a l’inici dels nostres temps, donant el tret de sortida a la vida. La segona és l’auto-cirurgia abdominal que es practica la doctora Elizabeth Shaw, una sort de tinent Ripley, quan intueix que el fetus que porta a dins és alguna cosa anormal (no cal dir lo feliços que estaríem tots, sobretot els convergents, si avui en dia tinguéssim aquesta tecnologia al nostre abast). També cal destacar alguna escena irrisòria com la del geòleg i el botànic que, fruit d’una crisi de pànic, marxen a corre-cuita de la cova trobada al suposat planeta dels enginyers, per acabar abraçant flipats a una raça desconeguda de serps, que fins i tot un nen de cinc anys sabria que estan davant el festí de les seves vides. Patètic. [SPOILERS]
En resum, tot i els errors, sense ser una obra mestra del gènere, Prometheus aguanta, i no només s’entén, sinó que a més es preocupa de no utilitzar el gènere puerilment, de mala manera (com algun il·luminat sí va fer versionant Pocahontas amb extraterrestres pintats de blau), i més tenint en compte qui la l’escriu, i sobretot qui la dirigeix, un director que fa quasi tres dècades que no toca la ciència ficció, que viu a l’ombra del gran mestre que una vegada va arribar a ser, i que en els darrers deu anys ens ha torturat més que cap altra cosa amb films infumables com El reino de los cielos, Un bon any o la nova versió de Robin Hood. Sigui benvinguda Prometheus si això significa, com s’intueix subtilment, recuperar al genuí Ridley Scott, aquell que fa exactament trenta-tres anys va inscriure el seu nom al gènere amb lletres daurades.
El millor: l’escena inicial de ‘l’enginyer’, l’escena de l’auto-cirurgia, els dissenys de Giger, els FX, i el tempo narratiu que Scott demostra no haver perdut del tot.
El pitjor: la voluntat de voler estirar la trama, els seus buits argumentals, l’aparició de Guy Pearce com a nonagenari (es que no hi ha actors decents d’aquesta edat o que s’hi acostin?), i l’escena de les serps.
Aquesta secció està patrocinada per:
