El film, que tot i les quasi tres hores de metratge s’ha de reconèixer que no es fa pesat, es perd, això sí, en subtrames i missatges socials, i en un seguit d’incòmodes incongruències i el·lipsis argumentals que, atenent al suposat realisme de l'adaptació, és increïble i en ocasions ridícul que s’obviïn, com per exemple -comença SPOILER-, perquè Wayne està tan fet caldo a l’inici de la cinta? Com i quan es recupera, i més després de la pallissa que rep a mans de Bane? Amb només quatre flexions? -acaba SPOILER- Detalls que en films de caire més fantàstic es passarien per alt, aquí no colen. I no només això, Nolan destrueix amb la realització i el muntatge, amb el seu estil marca de la casa, els moments dissenyats per ser els més àlgids emocionalment, els que han de donar a l’heroi la seva essència de superioritat i de creixement personal, com l’escena de l’ascensió pel forat de la presó, coronada amb molesta fredor i simplicitat visual, o la lluita final amb Bane, esperadíssima per estar precedida per una violenta i creixent tensió argumental que se soluciona, inexplicablement, amb quatre cops de puny mal donats que converteixen les baralles de Walker Texas Ranger en autèntiques obres d’art del gènere d’acció. El cas és que a Nolan, Batman i Wayne li han importat sempre un rave, i es nota, no nomes en aquest darrer episodi de la saga, sinó en tota ella. La poca personalitat que ha després sempre aquesta dupla, ha estat superada no només pels seus enemics, sinó per tots i cadascun dels seus més estrets col·laboradors (per cert, espectacular Anne Hatahway com a Catwoman, dura i sensual a parts iguals, amb postureta antològica sobre la bat-moto inclosa), cosa que ha acabat per desmitificar totalment al cavaller obscur fins a convertir-lo, en paraules del propi Alfred a l’inici del film, “en un simple emmascarat amb gadgets”. Aquest és el Batman de Nolan, un dels herois més turmentats i intel·ligents del còmic i de l’univers DC, amb una capacitat per la lluita cos a cos quasi sobrehumana, convertit aquí en una mena de SWAT high-tech o de James Bond vuitantero (per lo dels gadgets) però sense gens de gràcia, perdut en mig d’una trama de conspiració i terrorisme, el que seria un funcional thriller policíac -d’això no hi ha dubte- amb moments memorables com la simfonia del caos, iniciada com a colofó a l’himne dels EUA interpretat per un nen de veu angelical en un partit de futbol americà, o la seqüència final, la del tancament de la saga, possiblement la més celebrada de tot el film, previsible però carregada per fi d’emotivitat, i també de simbolisme i homenatges a dojo, mentre la superba banda sonora de Hans Zimmer retruny pels carrers de Gotham.
Perquè aquesta és una altra, la del simbolisme, The dark knight rises esdevé una mena de proclama en favor d’una revolució social, però sempre seguint un ordre controlat (d’aquí la importància del cos de policia en la trama) que ha de possibilitar el relleu de les classes dominants (Wayne i la seva junta), per unes altres de més preparades i lliures de prejudicis i lligams (els nens orfes de Gotham), i amb la dona amb més poder i rellevància, tot amb un aire molt Illuminatti, certament. L’antítesi al caos i el terror pretès per Ra’s al Ghul primer, el Joker després, i finalment Bane i companyia, símbols del terrorisme i l’anarquia que han arrossegat als EUA durant gairebé tota la darrera dècada, i més enllà, a una espiral de pànic i paranoia quasi incontrolables.
El millor: els actors secundaris i la trama policial del film.
El pitjor: la poca personalitat de Batman/Wayne i les escenes d'acció.
