Molt poques vegades les pel·lícules que esdevenen un fenomen ho són per pura casualitat, sobretot les que estan predissenyades, pensades per a un públic concret. La febre compulsiva de remakes d’antics èxits que estem vivint actualment, es fan pensant, en la majoria de casos, en els adolescents d’avui que és el públic que més diners es gasta en anar al cinema, almenys als Estats Units. Agafo com a model la saga vampírica Crepúsculo, formada per tres films de dubtosa qualitat artística, pensats únicament i exclusivament per atreure a les masses adolescents, sobretot les femenines, en base a la seva coneguda debilitat per històries d’amors impossibles, i sobretot estúpides. Un molt intel·ligent producte comercial. La versió espanyola de Crepúsculo podria ser -sí amics i amigues- aquesta Tengo ganas de ti. El film és la seqüela de l’exitosa 3 metros sobre el cielo, adaptació espanyola del segon episodi de la saga literària homònima creada per l’escriptor Federico Moccia (la novel·la ja té una adaptació fílmica italiana), i dirigida, com la primera, per Fernando González Molina.
A la primera entrega s’explotava a la perfecció l’atracció entre pols oposats, el rebel sense causa Mario Casas, 'motero poligonero’, i catxes sense cervell, que es passava més de la meitat del metratge semidespullat intentant contrarestar els seus evidents problemes de dicció, fins a enamorar a la ‘pija’ de torn, María Valverde, la clàssica nena mona que en teoria odia els ‘xulomotos’ però que en veritat humiteja quan els veu (un clàssic que ha abraçat a més d’una generació, sens dubte, i un excel·lent referent que cal seguir potenciant entre els nostres joves). En aquesta Tengo ganas de ti, no hi ha tanta comèdia, i tot es torna més gris (potser per això algunes escenes han estat rodades a Girona), més adult, donant voltes a un triangle amorós gens creïble del que es pretén extreure, no obstant, un clar missatge de maduresa: la joventut alegre de festes descontrolades, carreres de motos, i nits boges sense conseqüències s’esvaeix, i s’acosten ja els primers problemes vitals que no es poden obviar.
A la primera entrega s’explotava a la perfecció l’atracció entre pols oposats, el rebel sense causa Mario Casas, 'motero poligonero’, i catxes sense cervell, que es passava més de la meitat del metratge semidespullat intentant contrarestar els seus evidents problemes de dicció, fins a enamorar a la ‘pija’ de torn, María Valverde, la clàssica nena mona que en teoria odia els ‘xulomotos’ però que en veritat humiteja quan els veu (un clàssic que ha abraçat a més d’una generació, sens dubte, i un excel·lent referent que cal seguir potenciant entre els nostres joves). En aquesta Tengo ganas de ti, no hi ha tanta comèdia, i tot es torna més gris (potser per això algunes escenes han estat rodades a Girona), més adult, donant voltes a un triangle amorós gens creïble del que es pretén extreure, no obstant, un clar missatge de maduresa: la joventut alegre de festes descontrolades, carreres de motos, i nits boges sense conseqüències s’esvaeix, i s’acosten ja els primers problemes vitals que no es poden obviar.
El film, malgrat tot, és prova evident de que aquí també podem fer cinema escombraries de qualitat, aquell cinema comercial ben fet, tècnicament impecable, amb guions d’escola i pèssims actors de cares maques i músculs oliosos, tot sense cap mena d’interès artístic o fílmic però pensat únicament per ser rendible entre un públic molt concret.
El millor: La banda sonora...?
El pitjor: Els actors.
Aquesta secció està patrocinada per:
