La veritat és, però, que els debutants James Mather i Stephen St. Leger dirigeixen només amb correcció un film que aspirava a petita nova joia del subgènere, i que no passarà d'un bon intent. El problema rau sobretot en l’elecció del protagonista principal, un sobre actuat Guy Pierce, que no es creu ni el show, ni l’aparent comicitat del seu personatge, ni les incomptables frases lapidàries que enuncia (elements essencials i innegociables en aquest tipus de produccions), i que per tant fan difícil identificar-se amb el seu alter ego, l’agent de la CIA Marion (Cobra?) Snow, culpat d’un crim que no ha comés, i enviat a canvi del seu indult, a una presó de màxima seguretat situada a l’espai exterior (una mena de Guantánamo sideral) a rescatar a la filla del president dels EUA, víctima d’un motí quan casualment passava per allà. Tot i destil·lar una pueril senzillesa argumental, un desajustat per massa accelerat ritme narratiu, i una (post)producció més que escassa (per altra banda, defectes propis i sempre assumibles entre els devots fans del subgènere), el film, cal destacar-ho també, insinua molt subtilment un interessant debat sobre els veritables drets dels presoners i la sempre discutible solidaritat humana, temes que podrien haver donat per una mica més si el film no estès com està, subordinat totalment a l’acció.
En definitiva, un film concebut sense cap altra pretensió que la d’entretenir, i el fet d’aconseguir-ho directament, sense enganys, amb un tipus de cinema desterrat des de fa massa a la caspa de videoclub, ja és tot un acte de fe i de valentia que cal aplaudir com es mereix.
El millor - La voluntat d’entretenir amb sèrie B.
El pitjor - El protagonista, i en general la direcció d’actors.
Aquesta secció està patrocinada per:
