El 7 de maig del 1824, el Teatre de la Cort Imperial de Viena es vestia de gala per acollir l’estrena mundial de la Novena simfonia en re menor de Ludwig van Beethoven.
L’alta societat assistia a la que és preveia l’última aparició pública del gran músic. I, aquella nit, tot dirigint l’orquestra, Beethoven va mostrar al públic la seva obra més grandiosa. A causa de la seva sordesa absoluta, no va poder sentir res d’allò composat, ni tampoc el xàfec d’aplaudiments del teatre just en acabar el concert. Encara que, en girar-se amb els ulls plens de llàgrimes, va poder veure els espectadors dempeus retent-li homenatge.
En aquell moment, Viena era una de les grans capitals del món occidental tant en l’aspecte musical com en el polític. Per a un artista, poder estrenar en aquesta ciutat europea era una garantia de difusió i de prestigi. I el cert és que s’hi van acabar establint músics com Haydn, Mozart i el mateix Beethoven.
Nascut i batejat a Bonn el 17 de desembre del 1770, la seva obra comprèn sonates, simfonies, trios, quartets, concerts per a piano... Amb la inclusió de solistes i cors, la Novena simfonia va representar una innovació substancial de l’estructura clàssica i un trànsit decisiu cap a l’estil romàntic, caracteritzat per elements com la varietat estètica, la universalitat o la passió per la llibertat.
Adaptada a partir d’un poema escrit per Friedrich von Schiller (1785) sobre una visió idealista de l’agermanament del gènere humà, la Novena simfonia és l’expressió musical d’un somni compartit per Beethoven. I, més tard, serà coneguda com a “Simfonia Coral”, pel seu quart i darrer moviment, la famosa Ode an die Freude (Oda a l'alegria o Himne a l’alegria). De fet, aquesta va ser l’última composició del geni alemany i l’estrena va suposar la seva última aparició en públic, ja que poc després emmalaltirà greument fins a morir als 57 anys, el 1827.
El 1972, l’Himne a l’alegria va ser escollit pel Consell d’Europa com a himne oficial de la Unió Europea, decisió que va ser ratificada pels caps d’Estat i de Govern, el 1985.
Article cedit per:
L’alta societat assistia a la que és preveia l’última aparició pública del gran músic. I, aquella nit, tot dirigint l’orquestra, Beethoven va mostrar al públic la seva obra més grandiosa. A causa de la seva sordesa absoluta, no va poder sentir res d’allò composat, ni tampoc el xàfec d’aplaudiments del teatre just en acabar el concert. Encara que, en girar-se amb els ulls plens de llàgrimes, va poder veure els espectadors dempeus retent-li homenatge.
En aquell moment, Viena era una de les grans capitals del món occidental tant en l’aspecte musical com en el polític. Per a un artista, poder estrenar en aquesta ciutat europea era una garantia de difusió i de prestigi. I el cert és que s’hi van acabar establint músics com Haydn, Mozart i el mateix Beethoven.
Nascut i batejat a Bonn el 17 de desembre del 1770, la seva obra comprèn sonates, simfonies, trios, quartets, concerts per a piano... Amb la inclusió de solistes i cors, la Novena simfonia va representar una innovació substancial de l’estructura clàssica i un trànsit decisiu cap a l’estil romàntic, caracteritzat per elements com la varietat estètica, la universalitat o la passió per la llibertat.
Adaptada a partir d’un poema escrit per Friedrich von Schiller (1785) sobre una visió idealista de l’agermanament del gènere humà, la Novena simfonia és l’expressió musical d’un somni compartit per Beethoven. I, més tard, serà coneguda com a “Simfonia Coral”, pel seu quart i darrer moviment, la famosa Ode an die Freude (Oda a l'alegria o Himne a l’alegria). De fet, aquesta va ser l’última composició del geni alemany i l’estrena va suposar la seva última aparició en públic, ja que poc després emmalaltirà greument fins a morir als 57 anys, el 1827.
El 1972, l’Himne a l’alegria va ser escollit pel Consell d’Europa com a himne oficial de la Unió Europea, decisió que va ser ratificada pels caps d’Estat i de Govern, el 1985.
Article cedit per:
