“The Netherlands is convinced that the time of an ‘ever closer union’ in every possible policy area is behind us”.
Aquesta és la frase més contundent de la declaració que va fer pública el govern holandès (una gran coalició formada per liberals de centre – dreta i de laboristes de centre – esquerra) el passat mes de juny. Una declaració que va caure com una gerra d’aigua freda sobre les corrents més europeistes de la UE, mentre que va fer saltar d’alegria aquells més euroescèptics, ja sigui per necessitat o per convicció, començant pel primer ministre britànic, David Cameron.
El cas és que el posicionament del govern holandès –inesperat per les credencials europeistes dels partits que el formen- és un pas més que alimenta la sensació de manca de rumb de l’Europa actual. No sembla exagerat dir que la UE es troba en un atzucac. O com a mínim afirmar que es troba en situació d’impàs. Almenys, a grans trets, es poden detectar tres tendències polítiques: (1) els que diuen, com el govern holandès, que fins aquí hem arribat, (2) els que volen fer marxa enrere per motius diversos, des dels esgrimits per la dreta (ultra)nacionalista fins als propis de l’esquerra antiliberal (adéu sobiranies compartides! Adéu Euro! Refermem el vell estat-nació!), i (3) els que volen avançar cap a una unió política de tall més o menys federal. La gran heterogeneïtat cultural, social i econòmica i la diversitat d’interessos polítics contraposats en el si de la UE són els principals esculls, per molt que s’esgrimeixin solucions d’organització política i institucional que, en el pla teòric, sonen interessants, com ara l’aplicació del model suís. Mentrestant, una situació insostenible en termes socials i econòmics, amb unes discussions polítiques de rerefons pròpies del dia de la marmota.
L’Europa –entenguis UE- que tenim és filla de la política. Més d’una política basada en elements prosaics que no pas en ideals paneuropeus. La discussió actual està posant al descobert totes les febleses i contradiccions del procés de construcció europea, que ha viscut èpoques d’acceleració desmesurada (ampliació a 27, Euro, etc.) amb d’altres de ralentí o immobilisme com l’actual, per molt que ja hàgim de parlar de l’Europa dels 28 d’ençà de la recent incorporació de Croàcia. I ara què? Cap a on va Europa? Un work in progress o bé un work in regress? Enrico Letta, actual primer ministre italià i federalista convençut, discutia del tema el 2010 amb l’especialista en geografia política Lucio Caracciolo, molt més pessimista (realista?) sobre el futur de la Unió. Val la pena llegir la seva conversa editada al català pel CIDOB, ja que posa de manifest dues posicions enfrontades que són molt representatives del que succeeix avui en dia. Mentre que Letta insisteix que l’única sortida és una unió política de tipus federal per posar ordre al desgavell creat, Caracciolo li fa una esmena a la totalitat parlant repetidament de bluf i posant sobre la taula tots els múltiples errors de concepció que han derivat en una crisi com l’actual. Un federalista idealista contra un confederalista escèptic. El somni i la realitat cara a cara.
Segur que és cert –jo mateix m’hi sumo- l’afirmar que l’encara imprecisa unió política és el camí que més convé d’agafar, però no és menys cert que les dificultats són ingents. El vell ideal paneuropeu es realitzarà a partir d’una reflexió de tipus pragmàtic, purament funcional? És possible, conegut que la construcció europea, com ja s’ha dit, té uns orígens molt menys poètics del que certa narrativa euroentusiasta ha volgut comunicar. Però també els interessos estatals divergents persisteixen i agafen força renovada a redós de la crisi. De moment, situació d’impàs. Ja veurem si la UE continua sent aquell work in progress que mai ha deixat de ser. I fins on arribarà.
