L’Eixample es va anar desenvolupant al llarg del segle XX i Girona, en conjunt, va anar creixent per la plana sense pràcticament incorporar espais lliures dins de la trama urbana. No fou fins al darrer quart de segle quan es va començar a corregir aquesta mancança i, com a resultat de diverses operacions urbanístiques, es va dotar la ciutat de més espais públics. Els més importants foren dos nous parcs urbans: el Parc Central i el Parc del Migdia. La Devesa, al seu torn, continuava allà, al costat del Ter, guanyant centralitat geogràfica a mesura que la ciutat creixia, cosa que no ha equivalgut a centralitat ciutadana. I aquí rau el drama: la Devesa, fora de determinats dies de l’any, continua restant a la perifèria pel que fa a la presència d’usuaris. Quines són les causes de l’èxit o fracàs d’un parc urbà?
Intuïtivament, podem assenyalar varis factors. Els parcs públics compleixen múltiples funcions: són espais de socialització i a la vegada de retir enmig del bullici urbà. Les seves característiques concretes, ja siguin les dimensions, la localització, l'accessibilitat, el disseny, l’existència de serveis (i de quin tipus de serveis) o la celebració d’esdeveniments condiciona el seu ús, ja sigui quantitativament o qualitativament parlant. Parc urbà no sempre equival a espai públic, si per públic entenem no només la universalitat d’accés sinó l’ús que en fa la població. En altres paraules: si un parc no és capaç d’atreure a les persones, és que alguna cosa falla.
El Parc del Migdia i la Devesa són la cara i la creu. El primer, el de més nova planta, és un èxit, sobretot els caps de setmana, sempre que el temps acompanyi. Més enllà que la urbanització de les antigues casernes no hagi estat una operació del tot encertada (amb raó algú va escriure que al carrer Oriol Martorell s’hi podria rodar “una pel·lícula sobre la Romania de Ceausescu”), el Parc era una necessitat de ciutat i el seu disseny ha afavorit que les persones s’hi sentissin atretes. El fet de situar-se en un entorn urbanitzat en alta densitat afavoreix la presència regular d'usuaris, un factor importantíssim per determinar la viabilitat d'un parc.
La Devesa, en canvi, presenta diversos problemes, començant pel fet de tractar-se bàsicament d’una arbreda de plàtans i acabant per la manca de serveis. I per serveis parlo principalment d’una cafeteria, més que no pas de les ja existents instal·lacions esportives. A banda, la deixadesa permanent i la manca de manteniment també hi han influït, però caldria destacar l’absència d’actuacions rellevants que hagin permès reafirmar la seva condició de parc urbà. És possible, per exemple, obrir la Devesa al Ter per on ara hi ha el vial perimetral? Pel camí hi ha hagut bones intencions, processos participatius i plans d’usos, però els anys han anat passant sense que es produïssin canvis substancials. Ara l’Ajuntament està elaborant un Pla Especial, instrument urbanístic que ha de servir, en darrera instància, per donar vida a La Devesa. Aquesta ha de ser la fi: fer que el parc atregui a les persones i surti de la relativa marginalitat.
I sí, no he parlat del Parc Central. Un parc de vida efímera (18 anys) que va desaparèixer el 2008 quan començà la construcció de l’estació del TAV. Sóc dels que sempre han defensat la centralitat de l’estació per raons d’accessibilitat i d’eficiència, però no puc deixar de lamentar la pèrdua d’un parc que a la vegada era nexe d’unió entre l’Eixample i Sant Narcís, dos barris que massa temps han viscut d’esquenes. Ara un nou Parc Central comença a visualitzar-se sobre els plànols, a l’espera que el projecte es consensuï amb els veïns i que ADIF el faci realitat, cosa que esperem que sigui més aviat que no pas tard. I que sigui una oportunitat per acabar de teixir ciutat aprofitant al màxim els passos per sota el viaducte, ara que ja hem assimilat que aquest artefacte de formigó estarà molt de temps entre nosaltres. I sobretot, aconseguir que el futur Parc Central atregui a quanta més gent millor, mesura de l'èxit o del fracàs d’un parc.
