Passades les eleccions al Parlament de Catalunya i coneguts –i païts- els resultats, s’encara una nova etapa política sense parangó en la història contemporània del nostre país. Això és així perquè l’escenari obert, amb la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a l’horitzó, no té precedents i ens movem en un marc on cada moviment haurà de ser perfectament raonat en base al major consens possible. A hores d’ara, el referèndum i la governabilitat, la governabilitat i el referèndum, són les prioritats que es troben sobre la taula, ja que van de la mà. Cal que el govern de Catalunya es recolzi en una solida majoria parlamentària, especialment ara, quan hi ha un procés d’autodeterminació en marxa i quan la conjuntura econòmica i política general fa necessari prendre decisions que poden resultar difícils.
Més enllà del fet d’haver constituït una gran coalició, el que resulta molt interessant de l’exemple holandès són els termes de l’acord, o sigui, el programa de govern signat entre Liberals i Laboristes. Es tracta d’un programa que si bé segueix la línia de l’austeritat, ho fa de manera combinant retallades de despesa de determinades partides amb un augment d’altres, com ara en recerca i en educació. En total, el resultat dóna un ajust net de 16.000 milions d’euros. Després d’haver derrotat els populismes xenòfobs i euroescèptics, la voluntat explícita del nou govern és avançar cap a la consolidació fiscal però mantenint uns principis redistributius i en pro d’un desenvolupament sostenible.
Holanda demostra que si bé els ajustos són obligats fins i tot per un estat – nació nominalment independent, hi ha grans diferències entre un estat o un altre en la manera d’abordar-los. Si bé cada país és una realitat diferent, es pot afirmar que la ideologia encara importa en el moment d’executar unes o altres mesures. En el cas de Catalunya, pel sol fet de no disposar d'un estat propi, el marge de maniobra és encara molt menor que no pas el d’Holanda i més després de veure les draconianes mesures imposades pel govern de l’Estat Espanyol. Un ajust de 4.000 milions d’euros pel 2013 no és precisament una broma i indubtablement caldrà avançar per la via impositiva, encara que reduir despesa serà inevitable. Una cosa és ser rigorós amb les finances públiques i una altra molt diferent és una austeritat extrema que trenca la cohesió social i aboca a milers de persones a la pobresa.
En tot cas, l’exemple holandès ens pot servir de guia, també pel que fa a alguna de les mesures reformistes que implica. Per exemple, en l’apartat relatiu a la “bona governança”, deixa clar que perquè la descentralització administrativa que s’ha anat consolidant en els darrers temps funcioni es requereix que el govern local funcioni a l’escala adequada perquè els serveis públics es puguin oferir de manera eficaç i eficient, relacionant-ho amb el nombre d’habitants i amb la densitat de població. A Catalunya, mentrestant, tot i saber que cal actualitzar el mapa administratiu català, els passos que s’han anat fent fins al moment han complicat més que simplificat. En aquest aspecte, com en molts d’altres, la reforma és urgent, amb l’objectiu d’acabar amb la fragmentació existent i de disposar només de dos o tres nivells administratius (Holanda en té tres). I si no ho fem ara no ho farem mai. Si de veritat volem ser l’”Holanda del Sud”, potser és hora de mirar nord enllà. A qui correspongui, que prengui nota.
