Fa poc més d’un mes, escrivia en aquest mateix diari sobre el que és un ideal polític: l’evolució de l’actual Unió Europea cap a una unió federal genuïna, uns encara imprecisos “Estats Units d’Europa”, dels quals Catalunya esdevingui un estat més. Aquest ideal no és una empresa fàcil, per començar perquè la crisi econòmica, amb totes les seves derivades, sembla que es troba al darrera d’una baixada del sentiment europeista arreu d'Europa. I sense una ciutadania que legitimi una major integració es fa difícil avançar. El més calent és a l’aigüera.
La davallada de l’europeisme vindria a implicar una creixent divergència entre els interessos i preferències dels ciutadans d'una i altra banda d'una Unió ja per si molt diversa. Aquesta percepció em porta a recordar el que van escriure els economistes Alberto Alesina i Enrico Spolare al seu influent treball “La mida de les nacions” (2003) sobre les possibilitats del federalisme europeu.
El llibre d’Alesina i Spolare, com el seu nom indica, se centrava en esbrinar quina és la dimensió ideal dels estats i defensaven la hipòtesi que la mida d’aquests és resultat de la relació existent entre els beneficis de l’escala i els costos de l’heterogeneïtat de la població. Què vol dir això? Doncs que per la provisió de determinats béns i polítiques públiques cal una dimensió demogràfica òptima perquè es produeixin economies d’escala, cosa que a priori justifica l’existència d’estats de mida gran, encara que això queda subjecte al grau d’heterogeneïtat (diversitat) interna, ja sigui en termes econòmics, culturals, lingüístics o religiosos. O sigui: a les democràcies, l’existència de multitud de preferències de polítiques públiques pot suposar un excés de complexitat i contrarestar els beneficis de l’escala.
Com es deia en una entrada al blog Politikon fa una colla de dies, Alesina i Spolare, amb el seu treball, recolzaren la possibilitat que nacions sense estat com Catalunya esdevinguessin independents, puix que els estat petits (en principi menys heterogenis) són perfectament viables sempre que hi hagi un règim de lliure comerç i un elevat grau d'obertura econòmica, mentre que en un entorn tancat en fronteres rígides es fa necessari que els estat tinguin una mida (i un mercat) més gran. La globalització econòmica i la pertinència a la UE han estat clau per la viabilitat d’una Catalunya independent, ja que el mercat de Catalunya ha deixat de ser Espanya en exclusiva per ser el món sencer. Les dades mostren que Catalunya té una economia oberta: si el 1992 les exportacions de béns i serveis representaven el 17,2% del PIB, el 2002 ja arribaven al 33,4% del PIB. Cal recordar que a l'any 1992 va entrar en vigor el mercat únic europeu. El 2011 les exportacions significaven ja el 34,4% del PIB, sent el saldo comercial (diferència entre exportacions i importacions) positiu per primera vegada (dades extretes del número 100 de la revista “Nota d’Economia”, 2012).
Però no ens desviem de tema: per què, seguint a Alesina i a Spolare, una Europa federal pot ser una mala idea? Doncs perquè, en coherència amb els seus arguments, deien que “les gran unions polítiques són innecessàries en un món caracteritzat pel lliure comerç i els mercats comuns” i "no és possible que la UE arribi a ser un estat federal". La UE és una realitat molt heterogènia, fet que fa suposar que el cost de la diversitat serà més alt que els beneficis d’una unió política i econòmica més estreta.
Cal puntualitzar que el llibre va ser escrit el 2003, quan la UE encarava el procés d'elaboració de la posteriorment fracassada "Constitució" europea. Recordem que els referèndums de França i Holanda van ser les principals causes del descarrilament d'aquesta la mal anomenada "Constitució". En el moment actual es fa present un dilema de difícil resolució: per una banda es vol anar cap a una major integració política i econòmica que serveixi per donar resposta a la crisi. Una crisi que parcialment es deriva d'errades en l’arquitectura de la mateixa Unió. Per l'altra banda, això es vol fer en un moment en que l'europeisme es troba en mínims històrics. És interessant llegir com acabaven Alesina i Spolare el capítol centrat en la UE, que semblen matisar una mica la contundència de les seves afirmacions anteriors:
"La distribució de responsabilitats entre les institucions d'àmbit europeu i els governs nacionals serà un component bàsic de la Constitució europea. Serà interessant observar-ne l'evolució, atès que haurà de ser molt clara i inequívoca quant a aquests rols i s'haurà basar en una avaluació de la relació entre l'heterogeneïtat de preferències i els beneficis de la centralització per tal que els efectes externs i les economies d'escala quedin internalitzats."
Gairebé 10 anys més tard, i si deixem de banda l'esment a la "Constitució" Europea, aquestes paraules continuen ben vigents. Caldrà aclarir conceptes i diferenciar els fins i els mitjans.
