"Federal Europe is the only way to regain control of the world we live in. Regain sovereignty" - Guy Verhofstadt
La frase que encapçala aquest article és un tuit de Guy Verhofstadt, ex-primer ministre de Bèlgica i actual cap del grup parlamentari liberal al Parlament Europeu. Verhofstadt, igual que altres col·legues seus com Daniel Cohn Bendit, el "Dani el Roig" del Maig del 68 i ara eurodiputat "verd", formen part d'aquella facció més europeista dins dels europeistes; aquells que clamen perquè la Unió Europea evolucioni cap a una unió federal genuïna, els "Estats Units d'Europa". Un vell somni i ideal de llarga trajectòria que va molt més lluny que la "federació d'estats - nació" que va proposar el President de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, al darrer debat sobre l'estat de la Unió.
Els partidaris de l'Europa federal clamen contra el nacionalisme dels actuals estats - nació que composen la UE, vist com un fre egoista que condiciona el desenvolupament de la mateixa Unió. L'interès nacional, diuen, encara no deixa a veure un interès més gran i més transcendent que afecta el conjunt de la UE. El seu pensament queda perfectament reflectit en documents com el manifest del Grup Spinelli, un text que acaba amb una frase contundent: “Nationalism is an ideology of the past. Our goal is a federal and post-national Europe, a Europe of the citizens.”
El procés d’autodeterminació obert a Catalunya causa recels dins d’aquest europeisme més avançat del qual Verhofstadt i Cohn – Bendit són exponents. Tot i que les seves crítiques es dirigeixen principalment als estats –nació ja establerts, és cert que inquieta que nacions sense estat com Catalunya iniciïn el camí cap a l’estat propi. Això és així no només perquè l’aparició d’un nou estat pot aportar un plus de complexitat a la governança de la UE, sinó també perquè la mateixa paraula nacionalisme (la ideologia que guia el procés) ja és font de temors, encara que sovint siguin infundats, com en el cas català. De nou, els fantasmes de la vella Europa prenen forma a la ment d’aquells que els voldrien –voldríem- enterrar per sempre.
Davant d’aquells nacionalismes populistes i excloents o d’aquella mena de nacionalisme d’estat refractari al pluralisme intern i/o a acceptar que hi ha vida més enllà de l’estat - nació tradicional, cal posar sobre la taula formulacions modernes com la del catalanisme cosmopolita, aportació teòrica que la politòloga Montserrat Guibernau va deixar escrita el 2009 en un llibre del mateix nom. Una proposta, tal com ella mateixa explica, radical, progressista i innovadora que ve a fer un pas més en la millor tradició del catalanisme polític, aquest cívic, obert i liberal en el seu corrent central i dominant.
Cal recordar que el catalanisme incorpora un europeisme genuí més que acreditat, fins al punt que idees com la de l’Europa de les Regions s’han elaborat en gran part des de Catalunya. Una idea, aquesta, que ha resultat un fracàs relatiu, igual que aquella idealitzada Europa dels Pobles, la geografia de la qual coincidia amb unes àrees lingüístiques erròniament equiparades a nacions. Europa l’han construït els estats i és un estat el que ha de perseguir el catalanisme un cop constatat que l’Estat Espanyol no vol o no pot acceptar la seva realitat plurinacional.
Ens trobem en un moment històric fascinant en el que conflueixen una Catalunya que ha iniciat el camí cap a l’autodeterminació i una Europa que es debat i es repensa. Processos, tots dos, de futur encara incert però que no es poden desvincular, sobretot el primer en relació al segon. D’acord amb la llarga tradició europeista de Catalunya i del catalanisme, el discurs de l’estat propi ha de ser el màxim d’avantguardista i innovador. Ja no val pensar en un estat en termes de segle XIX i XX, sinó en termes de segle XXI. Ni fronteres rígides, ni exèrcits nacionals ni moneda pròpia. És la diferència entre aquell model d'estat caduc que encara ara defensen personatges com José Maria Aznar o el que propugnen líders com Verhofstadt, Cohn – Bendit o el mateix Artur Mas apel·lant als “Estats Units d’Europa”, un horitzó postnacional, federal i model de democràcia i benestar.
