Ens trobem a Nova York a l’any 1980. Un tren de mercaderies circula per última vegada pel viaducte ferroviari situat al West Side de la capital econòmica dels Estats Units. L'auge del transport per camió fa inviable el transport ferroviari i marca l'inevitable declivi del tren. La vella línia elevada, amb 50 anys d’història a les seves espatlles, queda així obsoleta i de mica en mica diverses veus comencen a clamar per la seva demolició. D'altres, per contra, el volen conservar dotant-lo d'un nou ús. El debat s’acaba amb el canvi de segle, quan s’imposa una alternativa original i innovadora: reconvertir el viaducte en un parc lineal elevat. El que es coneixerà com a High Line, el "New York City's Park in the Sky", serà en pocs anys una realitat, esdevenint un bell exercici de "destrucció creativa".
La gènesi de la High Line parteix de la iniciativa de dos veïns, Joshua David i Robert Hammond, que advocaren pel manteniment i reús de l'estructura. Aquests s'organitzaren i fundaren l'associació "Friends of the High Line", des de la qual el 2003 es va convocar un concurs d'idees on es van presentar diverses propostes de reutilització. De seguida es va tenir clar que la idea de construir-hi un parc elevat pel gaudi de tota la població era la proposta més viable i, finalment, el 2004 es va convocar una segona competició per dissenyar el futur parc. Varis equips interdisciplinaris d'arquitectes, paisatgistes o jardiners, entre d'altres, van fer públiques les seves propostes. Aquesta competició fou completament participativa i la comunitat va tenir un paper decisiu en la tria del disseny que es va erigir com a guanyador.
I el resultat final és espectacular: un parc enjardinat de prop de 2 quilòmetres de longitud on abunda una vegetació de tipus arbustiu i floral que simula la que sorgí de manera espontània arran de l'abandó de la línia. Hi ha zones de gespa i molts bancs de fusta per poder seure i xerrar o llegir. O senzillament per badar i contemplar la ciutat. Els rails encara hi són presents, testimonis del que va ser. Al llarg de la línia, diverses instal·lacions artístiques singulars encara li donen més encant. I no falta una zona on hi ha parades de menjar, de beure o de venda de productes artesanals. I el que és més interessant: tot d'activitats que se celebren de manera contínua, com ara sessions de ioga o contes per la mainada. La High Line és un èxit, no només pels més de 2 milions de visitants que atreu anualment, sinó perquè ha revitalitzat l'economia del seu voltant i s'ha convertit en un nou símbol de Nova York.
Quan parles de la High Line de seguida tothom fa la mateixa pregunta: pot servir d'exemple pel futur del viaducte ferroviari de Girona? I la resposta no pot ser sinó afirmativa, encara que cada realitat i cada context difereix enormement. D'entrada, cal tenir ben clar que la discussió sobre el futur del viaducte és subsidiària al debat relatiu a l'oportunitat/necessitat de soterrar el tren convencional, una obra molt costosa que és vista amb recel per part de la població gironina. Imaginem, però, que efectivament el tren se soterra. Què fer aleshores amb el viaducte? Cal enderrocar-lo o, per contra, donar-li un nou ús seguin l'exemple de la High Line? Tota alternativa tindrà els seus partidaris i els seus detractors, encara que no hem de perdre de vista que es poden combinar: una part pot anar a terra mentre que la que tingui més poder d’atracció es pot conservar i reutilitzar.
Però de propostes n'hi poden haver moltes i ja hi serem a temps de parlar-ne, sempre que se certifiqui que el tren convencional se soterra. Tanmateix, la lliçó més important de la High Line no és la d'haver convertir una antiga línia ferroviària en un parc, sinó la de tractar-se d'una iniciativa ciutadana que es gestiona des de la comunitat i per la comunitat sota la batuta de Friends of the High Line. El suport de les institucions públiques existeix (el recolzament de l'alcalde Bloomberg va ser clau), però és eminentment facilitador i es situa en un discret segon pla. Només una dada: prop del 90% del pressupost anual de la High Line és privat (mecenatge, venda d'articles de màrqueting, etc.). Certament, es tracta d’un model molt propi dels Estats Units i del món anglosaxó en general, on el pes de la societat civil és molt més gran que a la vella Europa. Un model que té els seus pros i els seus contres, però que aplicat a l'espai públic és digne d'elogi, ja que permet una identificació més gran amb allò que és de tots i propicia la realització d'activitats en un clima de confiança. Si parlem de cohesió social i de reforçar el sentiment de comunitat en podem aprendre molt.
