No, no em refereixo a bisexual en sentit literal sinó metafòric. Ho aclareixo ja d’entrada davant dels qui s’han sentit encuriosits per la utilització del terme. La mateixa curiositat que vaig sentir jo quan vaig topar, fa uns mesos, amb un suggerent article de Víctor Lapuente, politòleg de la Universitat de Goteborg, publicat a les pàgines d’un conegut diari espanyol. L’article en qüestió es titulava “Por una política bisexual” i ha tingut un destacable ressò en determinats entorns. En resum, Lapuente apostava per combinar polítiques de liberalització més profundes que les actuals amb polítiques de benestar més intenses. Quelcom aparentment incoherent, però que ha estat el que han fet països avançats com Suècia, pàtria d’aquell model socialdemòcrata que sovint ha estat font d’inspiració.
Lapuente parlava de polítiques públiques en sentit ampli, amb l’estat (espanyol) com a marc de referència. Un conjunt de reformes polítiques s’haurien de desenvolupar a diferent escala, des de la local fins a l’estatal/nacional. En el cas de les ciutats, és possible tendir cap a la bisexualitat d’acord amb una orientació política concreta? Em proposo, doncs, a definir de manera sintètica i desordenada les característiques d’aquesta ciutat bisexual, tot barrejant aspectes conceptuals amb d’altres més concrets que es refereixen a la realitat catalana.
La ciutat bisexual ha de ser liberal en l'aspecte econòmic i cultural. Ha de deixar que les persones treguin el màxim rendiment dels avantatges de l'aglomeració i del contacte humà. L'excés de rigidesa en determinada regulació pot acabar penalitzant aquell dinamisme que és propi de les ciutats denses, compactes i complexes. La barreja d'usos i funcions, per sort prou presents i acceptades a les nostres ciutats, són un avantatge que no es pot menystenir davant del risc d'una segregació funcional pròpia d'un "zonning" portat a l'extrem. S'ha de permetre que l'impuls emprenedor, creatiu i innovador es desenvolupi sense restriccions ni intervencionismes incomprensibles. És més, els poders públics han de facilitar i incentivar la creativitat sense voler ser-ne protagonista. Són moltes les iniciatives culturals que han tingut un origen de "baix a dalt" i han acabat esdevenint referent i alhora element clau per la promoció de la ciutat. I a poder ser, que comptin amb un finançament privat sòlid per no dependre excessivament dels pressupostos públics. El mecenatge i el micro-mecenatge són vies de finançament que cal impulsar.
La ciutat bisexual és una ciutat on el comerç i el sector serveis és protagonista indiscutible, sent el nucli dur d'una economia prou diversificada com per no dependre d'un únic motor econòmic. El problema dels monocultius és prou conegut: el dia que aquest sector en el qual s'hi han apostat totes les fitxes entra en crisi, tota la ciutat se'n ressent. Sinó pregunteu a la gent de Detroit. El comerç urbà s'ha de poder desenvolupar amb les mínimes restriccions possibles. Simplificació de tràmits administratius a banda, en el cas concret del nostre país, Catalunya, potser és hora que trenquem tabús amb la qüestió dels horaris comercials, car som una illa proteccionista enmig d'un oceà liberalitzat que es va eixamplant. No hi ha imatge més trista que una ciutat comercial amb els carrers buits i desangelats en diumenges i festius. El comerç de proximitat no morirà amb la liberalització d’horaris. Algú ho pot demostrar empíricament? Ans al contrari, afegiria. Altres han escrit amb destresa sobre els avantatges de la liberalització horària.
Aquesta ciutat orgullosament bisexual ha d'obrir la porta a la gestió privada, total o parcial, dels equipaments i espais públics. I atenció, per privada no em refereixo a empreses ni a les terribles corporacions mutinacionals, encara que benvingudes siguin aquelles empreses que dediquen part dels seus beneficis a patrocinar el que és públic, fet que equival a invertir en ciutat en benefici de l'interès general. Em refereixo a un cosa més simple que l'esquerra pot acceptar sense gaires objeccions: a la participació de la mateixa comunitat ciutadana. Que entitats i associacions puguin gestionar o co-gestionar espais públics encara no està prou vist a casa nostra i resta molt de camí per normalitzar-ho. Hi ha països on tenen llarga experiència en aquest camp i en podem extreure valuoses lliçons. I sovint molt més enllà que la gestió pura i dura.
Per una altra banda, la ciutat bisexual ha de situar les polítiques de benestar com a prioritat indefugible. Sovint es diu que els municipis es troben a la primera línia de front de l'estat del benestar i hi ha aspectes com els serveis socials que tenen una gran transcendència per afrontar situacions d’exclusió social. Tanmateix, És bàsic començar des de la base per tal que la igualtat d’oportunitats no sigui tan sols un principi retòric i és precisament aquí quan apareix l’educació com a pilar fonamental. Menys hardware i més software, vaja. I això s'ha de començar a aplicar a l’escala local.
Una ciutat socialment fracturada no és ciutat: la manca de cohesió social desemboca en la pèrdua de sentiment comunitari i d'aquella confiança recíproca de la qual parlava Jane Jacobs. En aquesta dimensió social no podem oblidar tampoc les polítiques d'habitatge, entre moltes d'altres, també d'aquelles que fan referència al medi ambient i a la consecució d'un entorn de qualitat. Evidentment, la qüestió del finançament és clau per sufragar les polítiques de benestar. Aquest és un tema que donaria per un altre article. O per diverses tesis doctorals, més aviat. En tot cas, només a Europa les diferències entre marcs competencials, mètodes de finançament, de despesa local en relació al PIB o de models d’organització territorial, entre d’altres, són àmplies, com demostren alguns informes.
En resum: la ciutat bisexual és la concreció urbana d'una política més coherent del que pot semblar a priori. És una ciutat on existeix una àmplia llibertat en l’esfera econòmica, cultural i personal, cosa que no equival a desregulació, sinó a l’existència d’un marc regulador que no freni el dinamisme ni entri en intervencionismes difícils d’entendre (s’ha de prohibir a les persones que estenguin la roba perquè “agredeix” el paisatge urbà?). En l’esfera social, la ciutat bisexual ha de ser activa i invertir al màxim en el benestar de les persones perquè ningú quedi enrere independentment del seu origen o dels imprevistos de la vida. Dues cares d’una mateixa moneda. Declarem-nos bisexuals, sense por.
