El Doctor Moisès Broggi, un humanista sense fissures que en els seus 104 anys d’edat està en condicions d’explicar coses d’acord amb la seva llarga experiència vital, escriu a les seves memòries “Reflexions d’un vell centenari” (Edicions 62, 2011) un apartat on parla del keynesianisme i del model de creixement econòmic que aquest sostentà després de la Segona Guerra Mundial. I ho fa des d’una òptica crítica. Escriu Broggi: “En lloc de recomanar l’austeritat i el tancament de les empreses fallides, que és el que s’havia fet arreu, es van establir amplis ajuts estatals a les indústries que trontollaven i es va decretar un augment del consum i un ressorgiment del comerç i de la indústria. (...) No obstant això, cal tenir en compte que el consumisme no té límits i és igual que una droga que crea addicció. (...) Els recursos naturals són limitats i s’està malmetent i destruint la natura. (...) La idea genial de Keynes està arruinant el planeta.”.
La contundència de l’honorable Dr. Broggi entra de ple en un debat que ara, més de mig segle després i a redós d’una crisi econòmica intensa i extensa, es troba sobre la taula: el de la dicotomia austeritat vs. creixement, revifada d’ençà de la victòria electoral del candidat socialista a la presidència de França, François Hollande. Una victòria que, tot s’ha de dir, ha causat furor entre una part de l’esquerra catalana, qui ho veuen com un indici d’un renaixament socialdemòcrata, un fet encara mancat d’evidència empírica. No es tracta, més aviat, de castigar electoralment al candidat fins al moment al poder que no pas d’una adhesió incondicional al candidat socialista? En tot cas, no és això el que m’impulsa a escriure aquest article, sinó sobre el significat de la paraula “creixement”.
D’entrada, cal reconèixer que l’actual política d’austeritat és d’obligat compliment si volem emprendre el camí del rigor pressupostari. Com deia Ramon Tremosa, potser el dilema més candent no és entre austeritat i creixement sinó entre austeritat i suspensió de pagaments. En tot cas, l’austeritat convertida en dogma acaba convertint-se en un camí sense sortida, o pitjor encara, en un camí que condueix al precipici. En aquest sentit, gairebé tothom està d’acord que cal impulsar polítiques de creixement en paral·lel al rigor pressupostari, però sembla que no està clar ni el com ni el què. És evident que contestar el com és cabdal: d’on sortiran els diners necessaris per impulsar aquest creixement? Tanmateix, voldria centrar-me en el què: quin creixement?
Arribats a aquest punt, les paraules de Broggi ressonen amb força. I em recorden el que escrivia un dels líders de l’ecologisme europeu i europeista, Daniel Cohn – Bendit, a un llibre de títol leninià “¿Qué hacer?” (RBA, 2009): “Quin tipus de creixement volem? Un creixement que estimuli la propietat individual d’una casa particular, amb un 4x4 davant de la porta i les costums d’un mode de consum energèticament costós i que genera grans perjudicis ecològics?” Si per creixement entenem tornar per aquests viaranys, mala peça al teler. I doncs, quina sortida ens queda?
En els darrers temps, s’ha anat formulant una alternativa que respon a configurar un escenari post – crisi agafant una via reformista, el qual ens porta a replantejar el nostre mode de vida i les prioritats de la política econòmica, entenent que un retorn a velles receptes no és ni possible ni desitjable. Una alternativa evolutiva que incideix sobre l’oferta i sobre la demanda, els dos factors clau de l’economia de mercat. Richard Florida, un dels actuals gurus en temàtica econòmica i urbana, alerta a el seu treball “El gran reset” (Paidós, 2011) que un retorn a les polítiques d’estímul de la demanda pròpies de la postguerra (o del New Deal de Roosevelt, en el cas dels Estats Units) no serveix. No es tracta tant de propiciar xocs de demanda keynesians construint infraestructures només per construir-les sinó d’invertir en coneixement i cultura, així com en el que podem anomenar “creixement verd”, en concordança les recomanacions de la mateixa OCDE. Propostes recents posen èmfasi en avançar per aquest camí, reclamant que es posin en marxa els mecanismes necessaris per finançar projectes que porten l’etiqueta de “verd”, com és el cas de les energies renovables. I aquí, no em puc estar de recordar que amb la crisi econòmica ens estem oblidant d’una altra crisi: la ambiental, amb el canvi climàtic en primera línia. És possible encarar les dues crisis alhora?
Al cap i a la fi, la voluntat és la de fomentar de manera decidida un desenvolupament sostenible. És aquest un enfoc naïf que busca la quadratura del cercle? Qui sap. En tot cas, el que està clar és que ens trobem immersos en un profund i tumultuós procés de canvi d'etapa. I ens cal emprendre una política que pensi en clau estratègica. Si em demanen que opti per una opció ideològica que es trobi a la base d'un programa polític de progrés, potser és el moment d'una Tercera Via 2.0, híbrida per naturalesa.
