El concepte d’equilibri territorial ha estat constant dins del corpus ideològic del catalanisme contemporani, ja des del temps dels noucentistes i de l’ideal de la “Catalunya Ciutat”. Els seus fonaments teòrics venen a dir que, en un context d’economia de mercat, es produeix un desenvolupament desigual entre un territori i un altre, fet que deriva en una situació de desequilibri de diferent ordre (productiu, demogràfic, accés als serveis, etc.). Executar un polítiques públiques adequades és una condició necessària per revertir aquesta situació de desequilibri, cosa que el catalanisme, en tant que ideologia nacional, ha perseguit sempre que ha estat al poder. Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya des de 1981 fins al 2003 ho tenia ben clar: per ell, un dels objectius del catalanisme ha de ser que tot el cos social i geogràfic de Catalunya sigui un cos viu. L’equilibri territorial és per a la nació tant una mesura d’ètica com d’estètica, afirma.
És hora, però, de començar a avaluar aquest encomiable concepte des d’un punt de vista crític. No es tracta de fer-li una esmena a la totalitat, però si de dir que en molts casos s’ha n’ha fet un ús i abús. I ara n’estem pagant les conseqüències. En nom de l’equilibri territorial s’han dut a terme tot un seguit d’actuacions que no han tingut en compte les necessitats reals de la població ni de l’economia, des d’obres d’infraestructures fins a serveis i equipaments varis. Posem, a tall d’exemple, el model universitari català dissenyat als anys 80, el qual va consagrar, per dir-ho en paraules d’Imma Tubella, rectora de la UOC, “un mapa de titulacions on tothom ho fa tot” (el camí més curt cap a la mediocritat, afegeix, car és contrari a l’especialització i a l’excel·lència). Un model universitari que tenia en l’equilibri territorial la seva raó de ser més poderosa i que ara, quan la casa ja està construïda amb totes les seves habitacions i estances vàries, ens veiem abocats a reformar, bàsicament perquè totes les cases del veïnat són exactament iguals i uniformes.
No cal ni dir que si ens poséssim a furgar més trobaríem més i més exemples, però la idea que vull transmetre és que no es pot aspirar a construir un país on tothom tingui de tot independentment de l’ús que se’n faci: les coses, abans que res, han de ser útils. Una inversió concreta només té sentit quan realment és inversió, ja que si no es fa en base a un anàlisi cost/benefici acurat només esdevé despesa sense retorn social o econòmic. I això és igual de vàlid a Sort que a Barcelona. Escoltar, recentment, a la ministra Ana Pastor justificant la necessitat del Corredor Central dels Pirineus per evitar la formació d’una “Espanya asimètrica” em recorda moltíssim a moltes demandes nostrades que es fan en nom de l’equilibri territorial, encara que només tinguin sentit pels rèdits polítics que donen a curt termini.
Ser crític amb certa manera d’entendre l’equilibri territorial no vol dir que tot s’hagi de deixar en mans del mercat, encara que no podem obviar la informació que ens dona el mercat. El catalanisme del segle XXI, com no pot ser de cap altra manera, ha de contemplar Catalunya com un tot i ha de vetllar perquè cap persona i cap territori quedi en posició marginal. Que els ciutadans i els agents econòmics puguin accedir als serveis d’interès general en condicions d’equitat contínua sent un objectiu essencial, però cal que les polítiques públiques es pensin des de la racionalitat i el sentit comú. Més que d’equilibri territorial comença a ser hora de parlar de cohesió territorial i de policentrisme, tal com es fa des de les institucions europees. Si els noucentistes parlaven de la “Catalunya Ciutat” els vintiuncentistes haurem de parlar de la “Catalunya Nodal”. Però això ho deixo per un altre article.
