Fa pocs dies, el President de la Generalitat, Artur Mas, es dirigia als delegats i delegades que assistien al Congrés del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, afirmant que, en uns hipotètics Estats Units d’Europa, Catalunya hauria d’aspirar a ser Massachusetts. Més enllà de que la frase de Mas fos, més que res, un missatge per suavitzar les reivindicacions d’estat propi de les bases del partit, com ha suggerit l’historiador Joan B. Culla, el cas és que ha tornat a obrir un debat que no ha estat mai del tot tancat: el del model de país. Què vol ser Catalunya quan sigui gran?
D’entrada, la paraula model pot tenir diverses accepcions: pot referir-se a quelcom que ha de ser objecte d’imitació o bé a una construcció conceptual i abstracta que ens és útil per analitzar i interpretar una realitat concreta. Si aquest model és total, és a dir, que pretén agafar la pràctica totalitat dels elements que conformen la realitat a imitar o analitzar, augmenta la possibilitat de perdre matisos i de no copçar amb rigor la complexitat del lloc. Posats a simplificar i a buscar models, potser resulta més útil analitzar-ho per parts i disseccionar els aspectes polítics, econòmics, socials, culturals i territorials que, si s’ajunten, conformen la fotografia d’un determinat territori o país.
Tornant a Catalunya, això de buscar models que siguin exportables a la nostra realitat no és nou. I de ben segur que tampoc exclusiu de casa nostra. Un altre president de la Generalitat, Jordi Pujol, ja parlava del “model suec” quan aspirava a construir un estat del benestar a Catalunya. En aquest cas Pujol no parlava d’un model total, sinó d’un aspecte molt concret de la vida política i social, encara que amb un rerefons cultural determinant. Pujol buscava el seu propi model en un temps en que començava la ingent tasca de construir Catalunya, per dir-ho en el mateix llenguatge pujolià, després del llarg i fred hivern del franquisme. I ara, més de tres dècades després, ens trobem en una crisi que ens aboca a tornar-ho a imaginar tot una altra vegada. I això, a la pràctica, ens aboca a fer reformes, algunes de doloroses a curt termini, però de ben segur necessàries i inevitables per encarar el futur.
I és en aquest context de crisi i de renovació del discurs polític, social i cultural que aflora, amb força renovada, el debat dels models. I aquí hem vist com, en els darrers mesos, s'han posat diversos "models" ideals sobre la taula, sovint contradictoris entre ells. De Massachusetts a Califòrnia passant per Finlàndia, després de transitar per l'Holanda del sud, amb parada al desert de Nevada inclosa. Un particular viatge per la geografia del planeta que pot provocar un mareig considerable. A més, la cosa es complica quan apareixen debats col·laterals que contraposen determinats models de manera un xic frívola: que potser és incompatible la indústria amb el turisme o el turisme amb la recerca i el coneixement? Catalunya, amb tots els seus problemes i les seves mancances, ho ha sabut compaginar prou bé, almenys fins al moment. Podem parlar d'un model català?
Potser el que ens fa falta no és buscar obsessivament models forans a imitar, sinó reafirmar-nos en el que som i en el que ens fa únics i singulars. Sens dubte ens cal parar l’orella per saber que fan a d’altres racons del planeta per poder aprendre i, si s’escau, adaptar-ho a la nostra realitat concreta, però, en temps d’incertesa, cercar permanentment un model total al·lòcton pot crear confusió. La guia ens l'hem de construir entre nosaltres mateixos sense voler copiar el que fan els altres de dalt a baix. La resposta, penso, es troba en renovar el model català, modernitzar-lo i adaptar-lo al món actual, efectuant les reformes que faci falta però sense perdre la marca de la casa. I per això potser val la pena recuperar uns valors que són ben nostres i que, en algun moment, hem oblidat en algun marge del camí del progrés. O busquem un model de país o som un país model. Vet aquí la diferència.
