Cap a Perpinyà, el Centre del Món

El tren llançadora surt de Girona passat ja el migdia, provinent de Barcelona – Sants. Després d’un breu trajecte de menys tres quarts d’hora, arriba a la perifèrica i desangelada estació de Figueres – Vilafant. Aquí, els passatgers canviem de tren i pugem a una de les joies de la tecnologia francesa: el mític TGV. Alguns dels que van a dalt del TGV tenen París com a destí, mentre d’altres, com jo mateix, ens aturarem a la capital del Rosselló, Perpinyà, després de travessar els Pirineus pel túnel del Pertús, sempre sota l’atenta mirada del Canigó, muntanya que queda a mà esquerra. El desplaçament és ràpid i còmode: en 25 minuts em planto al Centre del Món, nom de referència daliniana de la nova, multimodal i multifuncional estació de Perpinyà, situada just a tocar de la vella, ben a prop del centre de la ciutat. Conservar aquesta ubicació central és el millor que pot haver passat a Perpinyà, penso, amb la imatge i les sensacions experimentades a Figueres encara vives al cervell. Sort que a Girona no hem comès el mateix error.

Ara com ara, viatjar en tren de Girona a Perpinyà és encara un luxe i una pèrdua de temps. El preu és car i el mateix venedor l’estació de Girona em recomanà que viatgés en el convecional, doncs tardava més però era molt més barat. Però era viure l’experiència d’anar en TGV el que em motivava, ja que l’alternativa del cotxe, encara ara la més ràpida, la tinc més que coneguda. De fet, l’entrada en servei de la línia d’alta velocitat ferroviària ha obert moltes expectatives de desenvolupament a Perpinyà i al conjunt de la Catalunya Nord. Si fa un mes deia que Barcelona era una oportunitat per Girona, què pot suposar la reducció de la distància amb Perpinyà, ja sigui per les persones com també per les mercaderies?

De fet, la gent de la Catalunya Nord, començant pels de la seva capital, hi tenen moltes esperances dipositades. El nou catalanisme nord – català veu en l’aprofundiment de les relacions comercials, socials i culturals una nova via per acostar dos espais que el Tractat dels Pirineus va separar, com demostra una visita a la web del laboratori d’idees Opencat. A l’Europa unida, i si molt no es torcen les coses, les velles fronteres estatals són cada vegada més poroses, encara que no irrellevants. El mateix president de la comunitat d’aglomeració Perpinyà – Mediterrània i exalcalde de Perpinyà, Jean – Paul Alduy, és dels màxims exponents dels qui opinen que les noves infraestructures de comunicacions serviran per intensificar les relacions de mercat d’una àrea transfronterera on hi viuen prop d’un milió de persones. A tall d’exemple: podem imaginar un tren regional d’alta velocitat que uneixi Perpinyà, Figueres, Girona i Barcelona de manera ràpida i a un preu competitiu? Alduy, membre del Partit Radical (exsoci de la UMP de Sarkozy), no és estrictament un catalanista, almenys en el sentit més polític del terme, però ha estat prou hàbil com per veure que el futur passa per acostar-se al sud dels Pirineus. La seva actitud contrasta amb la del socialisme més jacobí, com ha demostrat el president de la regió Llenguadoc – Rosselló, Christian Bourquin, al afirmar que “les solucions estan a França”.

Les relacions ente les dues bandes de la frontera entre l’Estat Espanyol i l’Estat Francès sempre han existit. El progressiu procés d’unió europea, però, ha canviat moltes coses, començant per la unió monetària i acabant per la desaparició de les duanes. Moltes empreses gironines fan ús del mercat internacional de Sant Carles de Perpinyà i molta gent de la Catalunya Nord s’ha convertit en usuària habitual de l’Aeroport Girona – Costa Brava. Sabeu que existeix un bus directe entre Perpinyà i l’aeroport gironí que funciona sense cap mena d’ajut públic? De mica en mica, el que un dia va separar la política sembla que ho està tornant a unir l’economia. Però la política, ni tampoc la cultura, en poden restar en cap cas al marge.