El pes de la metròpoli pot ser aclaparador. I els gironins i gironines ho sabem molt bé. L’ombra del centralisme, real o imaginari, és allargada i només es veu superada per un localisme que és, a la vegada, revers i aliat del centralisme. Només hi ha una cosa pitjor que el centralisme barceloní i no és altra que el provincianisme gironí, el qual, sempre amarat per un orgull localista d’allò més tossut, no vol ni deixa veure que, per a Girona, la proximitat amb Barcelona és un actiu que s’ha d’aprofitar.
Fins ara Girona s’ha mirat Barcelona amb molt de recel. Sempre ha estat allà, a 100 quilòmetres de distància, però amb uns tentacles que s’allarguen i fan que cada vegada es vagi aproximant més i més. La distància geogràfica, però, no és pas el més rellevant. El que interessa realment és la distància temporal, la qual va camí d’escurçar-se, amb totes les repercussions que això pot ocasionar. Ara mateix, a l’inici de l’any 2012, el centre de Girona es troba a una distància d’entre una hora i una hora mitja del centre de Barcelona. No és poc, però tampoc és molt. En tot cas, no és un impediment perquè cada dia un bon grapat de gironins i gironines ens desplaçem (sí, jo en sóc un) cap a la capital de Catalunya per treballar. Per contra, és molt menor el nombre d’habitants de Barcelona que es dirigeixen cap a Girona pel mateix motiu. Més enllà del mercat laboral, Barcelona, per la seva condició de metròpoli terciària, atreu a molta gent de Girona degut a la seva àmplia oferta comercial, cultural, d’oci, etc. El paper dels transports i de les infraestructures és clau per definir les relacions de mercat i ara mateix es presenta una pregunta: què passarà quan, a finals d’aquest 2012, entrin en servei els trens regionals d’alta velocitat i la distància temporal entre Girona i Barcelona es redueixi a 35 minuts? És una pregunta que ha sobrevolat l’imaginari gironí durant els darrers temps i que és certament difícil de contestar. A més, està relacionada amb el cost monetari del desplaçament. L’exemple del que ha succeit a d’altres ciutats pot ajudar, però cada context i cada realitat és diferent. El que és absurd és dir que el TAV serveix per "equilibrar el territori", ja que no sol ser favorable a les ciutats més perifèriques. En aquesta línia, un economista del prestigi de Germà Bel, per exemple, en el transcurs d’una entrevista al Diari de Girona afirmava, entre d'altres, que “està absolutament establert a tot arreu del món que el node central en surt beneficiat, perquè xucla activitat”. O sigui, que Girona pot acabar per sucumbir definitivament als embats de la metròpoli barcelonina. Tanmateix, el mateix Bel no és categoric i diu que, en el cas de Girona, la seva proximitat amb Barcelona pot “limitar els seus efectes negatius”. Tanmateix, ha de ser l’impacte del TAV necessàriament negatiu, ja sigui aquest més o menys intens? Certament, la “compressió de la distància” amb Barcelona representa un risc, però és també una oportunitat.
Arribats a aquest punt, cal apelar a les relacions de connexió, per les quals és possible que determinades ciutats puguin assumir funcions d’un rang d’influència molt més gran que les que el seu tamany podria fer suposar. I aquí un bona política de ciutat, pensada en clau estratègica, és clau. Quin o quins són els nostres avantatges comparatius? Cal posar sobre la taula tots els actius amb els que compta Girona, que són molts, i convertir-los amb valors de marca, tangibles i intangibles: qualitat de vida, oferta comercial, oferta cultural d’alt nivell, capitalitat regional, gastronomia, existència d’equipaments (com el palau de congressos), patrimoni, innovació empresarial, entorn natural, universitat, aeroport, etc. Aquests valors de marca no han de promocionar-se (interna i externa) de manera aïllada, sinó que cal que, al seu torn, s’associïn als de la potent marca Barcelona, fent visible que a poca distància d’aquesta gran metròpoli coneguda mundialment existeix una petita ciutat que presenta tots els avantatges de la gran ciutat sense els problemes de la gran ciutat (o almenys més moderats. Problemes com la congestió, entre d’altres, bé hi són presents.). És possible que una empresa que vulgui ubicar-se a Barcelona o prop de Barcelona acabi per decidir-se per Girona perquè aquesta darrera està ben connectada amb la primera i perquè presenta avantatges econòmics i ambientals? Precisament, aquest és el repte. El que queda prou clar és que quedar-se de braços plegats esperant no porta enlloc.
L'arribada de l’alta velocitat ferroviària a Girona pot fer moure moltes coses. La tasca és fer que aquests moviments no signifiquin una reculada de la ciutat a nivell socioeconòmic, sinó que esdevinguin un nou impuls. I no limitat a estimular el mercat de l’habitatge, com es diu en certs entorns. La proximitat amb Barcelona presenta riscs evidents, però també obre la porta a noves oportunitats si som capaços de jugar bé les nostres cartes. La Girona futura és a la cantonada. No perdem el tren.
