Cirurgia, no cosmètica. Joaquim Nadal, ja fora de l’alcaldia de Girona, va emprar aquestes paraules per descriure una de les actuacions més emblemàtiques del seu mandat: la regeneració del Barri Vell de Girona. Certament, el Pla Especial que es va aplicar a la ciutat vella anava molt més enllà de l’estètica, ja que es plantejava d’arrel tornar a dotar de vida un barri que, amb el pas dels anys, s’havia anat degradant de manera progressiva. Fent perspectiva, més de 30 anys després podem afirmar que la suma d’actuacions que s’han anat realitzant al Barri Vell han finalitzat amb èxit, sense que això no es contradigui en afirmar que determinats aspectes es podrien haver gestionat millor. Per molt que alguns s’entestin a afirmar que el Barri Vell és un parc temàtic, la realitat és que no és un simple aparador turístic, sinó que s’ha guanyat a pols el qualificatiu de barri, amb la dimensió humana que hi va lligada.
He utilitzat la paraula “aparador” amb tota la intenció. Sense negar aquesta recuperada i reforçada qualitat de barri, el que és innegable és que la imatge del Barri Vell és la que serveix per projectar Girona a l’exterior. I és inevitable, val a dir. La cura en mantenir un Barri Vell erigit com a símbol de la ciutat no s’hauria de contradir amb una acció decidida en aquells barris que, amb el pas del temps, han quedat en una posició més perifèrica. Girona, per sorpresa de propis i estranys, també té un “pati del darrera”; uns barris que es troben al límit, no només geogràficament, sinó també socialment. Recordo la sorpresa que es va endur una amiga, gironina de tota la vida i actualment veïna de Les Pedreres, el dia que la vaig portar a passejar pel seu propi barri. Just a tocar del “pirulí” de la Telefónica, és possible trobar encara barraquisme i cases d’autoconstrucció, sovint sense serveis bàsics. Cavalls en estables improvisats i animals domèstics de tota mena dins de tancats precaris, sempre sota l’atenta mirada dels seus propietaris, vigilants davant de l’aparició d’estranys com jo i la meva amiga. I al fons, just a darrera del promontori on s’ubica el “pirulí”, la silueta dels pisos de Font de la Pólvora ens recorda aquest altre barri, que Girona té gairebé amagat sota l’estora. Però la cosa no s’acaba aquí. Si des d’aquest balcó magnífic sobre la ciutat que és Les Pedreres féssim un salt vers ponent, ens trobaríem a Santa Eugènia, antiga vila que conserva una identitat poderosa, però que presenta una problemàtica social que pot posar en perill la cohesió del barri i per extensió de la ciutat. L’ombra de la veïna Salt (vila que compta amb grans actius, val a dir) és sempre present i sort en tenim d’uns equipaments públics i d’unes entitats que fan una feina que s’ha de reconèixer.
Ja entrats al segle XXI, dir “Girona rai” ja no val, si és que mai ha valgut. La ciutat d’avui ja no és la de finals dels 70, quan les noves administracions democràtiques van començar a treballar. La ciutat ha fet un salt innegable, però la història està sempre en moviment hi han aparegut nous reptes que se sobreposen a d’altres de més vells. Ara mateix, la cohesió social i l’esperit de formar una comunitat ciutadana es troben en perill, amb unes línies de falla que s’ubiquen a un pati del darrera entès en sentit genèric, fet agreujat per la profunda crisi econòmica en la que ens trobem immersos. Estem parlant d’uns barris que no ha estat objecte de tota l’atenció que es mereixien durant els darrers 32 anys, constatable mitjançant una simple passejada.
Cal que les perifèries deixin de ser-ho, com bé va passar al seu dia al Barri Vell. Certament, el substrat d’aquí, amb tota la seva monumentalitat i potencial econòmic, era més favorable a una revitalització que no pas al d’altres indrets de la ciutat. En conseqüència, les receptes vàlides per un lloc i un temps determinat no es poden aplicar exactament a un altre, però els principis últims sí. La ciutat és una de sola i cal que els diferents barris avancin a la mateixa velocitat de progrés, frase que feliçment es troba recollida a l’actual Pla de Govern municipal. És hora de tornar a agafar l’instrumental de cirurgià.
He utilitzat la paraula “aparador” amb tota la intenció. Sense negar aquesta recuperada i reforçada qualitat de barri, el que és innegable és que la imatge del Barri Vell és la que serveix per projectar Girona a l’exterior. I és inevitable, val a dir. La cura en mantenir un Barri Vell erigit com a símbol de la ciutat no s’hauria de contradir amb una acció decidida en aquells barris que, amb el pas del temps, han quedat en una posició més perifèrica. Girona, per sorpresa de propis i estranys, també té un “pati del darrera”; uns barris que es troben al límit, no només geogràficament, sinó també socialment. Recordo la sorpresa que es va endur una amiga, gironina de tota la vida i actualment veïna de Les Pedreres, el dia que la vaig portar a passejar pel seu propi barri. Just a tocar del “pirulí” de la Telefónica, és possible trobar encara barraquisme i cases d’autoconstrucció, sovint sense serveis bàsics. Cavalls en estables improvisats i animals domèstics de tota mena dins de tancats precaris, sempre sota l’atenta mirada dels seus propietaris, vigilants davant de l’aparició d’estranys com jo i la meva amiga. I al fons, just a darrera del promontori on s’ubica el “pirulí”, la silueta dels pisos de Font de la Pólvora ens recorda aquest altre barri, que Girona té gairebé amagat sota l’estora. Però la cosa no s’acaba aquí. Si des d’aquest balcó magnífic sobre la ciutat que és Les Pedreres féssim un salt vers ponent, ens trobaríem a Santa Eugènia, antiga vila que conserva una identitat poderosa, però que presenta una problemàtica social que pot posar en perill la cohesió del barri i per extensió de la ciutat. L’ombra de la veïna Salt (vila que compta amb grans actius, val a dir) és sempre present i sort en tenim d’uns equipaments públics i d’unes entitats que fan una feina que s’ha de reconèixer.
Ja entrats al segle XXI, dir “Girona rai” ja no val, si és que mai ha valgut. La ciutat d’avui ja no és la de finals dels 70, quan les noves administracions democràtiques van començar a treballar. La ciutat ha fet un salt innegable, però la història està sempre en moviment hi han aparegut nous reptes que se sobreposen a d’altres de més vells. Ara mateix, la cohesió social i l’esperit de formar una comunitat ciutadana es troben en perill, amb unes línies de falla que s’ubiquen a un pati del darrera entès en sentit genèric, fet agreujat per la profunda crisi econòmica en la que ens trobem immersos. Estem parlant d’uns barris que no ha estat objecte de tota l’atenció que es mereixien durant els darrers 32 anys, constatable mitjançant una simple passejada.
Cal que les perifèries deixin de ser-ho, com bé va passar al seu dia al Barri Vell. Certament, el substrat d’aquí, amb tota la seva monumentalitat i potencial econòmic, era més favorable a una revitalització que no pas al d’altres indrets de la ciutat. En conseqüència, les receptes vàlides per un lloc i un temps determinat no es poden aplicar exactament a un altre, però els principis últims sí. La ciutat és una de sola i cal que els diferents barris avancin a la mateixa velocitat de progrés, frase que feliçment es troba recollida a l’actual Pla de Govern municipal. És hora de tornar a agafar l’instrumental de cirurgià.
